Gorja de Samaria






La tercera gorja més llarga d’Europa 

Desnivell: (-) 1.250 metres aprox. 

Distància: 16,00 Km. aprox. 

Punt de partida: Pàrquing Samaria Gorge. 
Veure punt de partida a Google Maps

Recorregut: 
Per Xyloskalo, punt d’entrada al Parc Nacional de Samaria, comencem a davallar per un seguit de trams d’escales, amb esplèndides vistes alpines, tant per damunt com per baix. 
Xino-xano, anem perdent cota, mentre transitem per frondosos boscos de pins i xiprers. 
Anem trobant diferents cartells que ens expliquen diversos aspectes de l’entorn, com la fauna i flora.
Igualment, anirem trobant diverses fonts habilitades per tot el sender, per a refrescar-nos. 
Passem pel costat de la petita Agia Nikolaos (quilòmetre 3,5 aprox.), i ens apropem per donar-li una ullada al seu interior. 
Ja un xic més planerament, arribem al deshabitat poble de Samaria (quilòmetre 6,90 aprox.), abandonat l’any 1962. 
En aquest punt, hi ha una area de picnic i una guingueta on venen begudes i altres menesters. 
Continuem la caminada i passem pel costat de les runes de la Agia Crustos, situada al quilòmetre 11,0 aprox. 
Durant la caminada, anem observant i sentint un munt d’ocells com la mallerenga blava, mallerenga emplomallada, roquerol, gralla de bec vermell, voltor, colom roquer, gaig, xoriguer i tallarol capnegre, entre d’altres.  
La gorja es va fent cada vegada més estreta, fins que arribem a les “Portes de Ferro”, situades al quilòmetre 11,50 aprox. 
La zona anomenada “Portes de Ferro”, es la part més estreta de la gorja, amb una amplada de 3 metres i uns 100 metres d’alçada aprox. per sobre nostre. 
Desprès del pas de les “Portes de Ferro”, seguim caminant mentre la gorja es va eixamplant notablement. 
Arribem al punt de sortida i control de tiquets, (quilòmetre 12,80 aprox.), punt de sortida oficial de la ruta. 
Xau-xau, seguim caminant i passem pel costat de la bonica església de Holy Trinity. 
Per damunt nostre a mà dreta, hi ha les restes de la torre defensiva (Koules) d’Agia Roumeli, construïda pels otomans. 
Ja en poca estona, sortim al poble d’Agia Roumeli, que disposa de tot tipus de tavernes i terrasses per prendre una merescuda cervesa arran de mar. 
Finalment, abans d’embarcar en el ferri, podem obsequiar-nos amb un refrescant bany en el mar de Líbia, en una de les seves espectaculars platges. 

Nota: 
La Gorja de Samarià (grec Φαράγγι Σαμαριάς [fa'raji sama'rjas]) és un parc nacional a l'illa de Creta, a la prefectura de Khanià, al Sud-oest de Creta. 
Va ser excavada per una riera que corre entre les Lefka Ori (Muntanyes Blanques) i el mont Volakias. 
A les Muntanyes Blanques hi ha tota una sèrie de gorges, però aquesta és la més gran. 
En tot Europa, només és superada en llargada per la Gorja del Verdon, a Provença, i pel canyó del Tara a Montenegro. 
El tram més famós de la gola és el tram conegut com a Portes, on els costats de la gorja s'estrenyen a menys de 3 metres i les parets s'eleven fins a una alçada de 100 m (el canvi de nom per portes de ferro sembla un invent posterior dels operadors turístics anglòfons). 

Breu: 
Una espectacular ruta que davalla, per la tercera gorja més llarga d’Europa, fins sortir al Mar de Líbia.
La ruta transita per extensos boscos, amb una bellesa única i particular d’aquesta illa del Mediterrani, limitada pel Mar de Creta i pel Mar de Líbia. 
Tot plegat, hem estirat les cames i hem fruit de la muntanya i del mar a parts iguals. 

Els caminants: Josep i Mercè

        Print Friendly and PDF

Psiloritis  2456






El cim més elevat de l’illa de Creta 

Desnivell: + 880 metres aprox. 

Distància: 8,50 Km. aprox. 

Punt de partida: Mygero Refuge. 
Veure punt de partida a Google Maps

Recorregut: 
Sortim de l’atrotinat refugi Mygero Refuge situat a 1.600 metres d’altitud, en direcció Nord-est. 
Seguim el marcat camí, tot seguint les marques vermelles i a estones grogues, que ens acompanyaran fins dalt del cim. 
Muntanya amunt, caminem mentre el mar de núvols dona una esplèndida i bonica imatge de fons. 
Sense pèrdua, anem guanyant cota, fins enllaçar amb el camí que ve de l’Altipidis de Nida. 
Enllacem amb aquest camí, per continuar cap a la dreta, flanquejant per sota del cim Aghathias. 
Un xic més planerament, continuem en clara direcció Oest cap a el ja visible cim del Psiloritis. 
Un grapat de gralles de bec grog i vermell, volen a voluntat per sobre nostre mentre canvien de vessant contínuament. 
També un petit ramat de cabres ens observen atentament, al nostre pas pel marcat camí. 
Arribem a una mena de collada, on hi una imatge cedida pel National Museum of Comtemporary Art d’Atenes, En aquest punt podem gaudir de les airoses i panoràmiques vistes de les dues vessants, la que dona al Mar de Creta i la que dona al Mar de Líbia. 
Enfilem els últims metres que ens resten fins arribar al capdamunt del Psiloritis, amb una cota de 2.456 metres d’altitud. 
Dalt del cim, podem fruir de les vistes de 360º que ens ofereix, des d’on podem veure totes les serralades del voltant, el Mar Egea, Mar de Creta, Mar de Líbia, illa de Creta i la illa de Gavdos entre d’altres.
Aprofitem per fer el mos del dia al costat de la capella de pedra, que corona el cim. 
Desprès del bon repòs, comencem la davallada que passa per desfer tot el camí de pujada. 
Mentre davallem , podem observar uns voltors que planegen pausadament per l’horitzó. 
Xino-xano, anem restant cota fins arribar novament al refugi Mygero Refuge. 

Nota: 
El Psiloritis (grec: Ψηλορείτης 'muntanya alta'), històricament conegut com a mont Ida (grec antic: Ίδη), és una muntanya de Creta i el cim més elevat de l'illa, amb 2.456 metres. 
Es troba a la prefectura de Réthimno, a la meitat oest de l'illa. Fou un lloc sagrat per als minoics i, més endavant, per als grecs antics. 
La mitologia grega el fa la llar de la titànida Rea, alhora que al vessant septentrional de la muntanya es troba la cova d'Ida, on es deia que nasqué Zeus. 
Fou en aquella cova que Rea, sa mare, l'amagà per evitar que el devorés Cronos, pare dels déus fins que seria destronat pel mateix Zeus. 
La petita església, a l'àrea de Timios Stavros, feta de pedra ia l'estil de la “mita” cretenca, és única i típica del paisatge cretenc. 
Per la seva història, el seu valor geològic i mediambiental, Psiloritis forma part dels Geoparcs de la UNESCO, cosa que situa la muntanya entre els Geoparcs de gran importància a nivell mundial. 

Breu: 
Excursió pel Parc Nacional de Psiloritis, que alhora és un Geoparc Mundial de l’UNESCO, i ascendirem a través d'un paisatge únic que es va formar fa milions d'anys quan la placa tectònica d'Àfrica va començar a empènyer-se sota la placa europea. 
La ruta transita per un ambient àrid, no exempt de la bellesa unica i particular d’aquesta illa del Mediterrani. 
Tot plegat, hem estirat les cames, hem fet cim i hem gaudit enormement de la muntanya, en tots els sentits.

Els caminants: Ana, Josep, Mercè i Mikel

            Print Friendly and PDF

Pic de Peguera  2983






Una de les grans muntanyes del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici 

Desnivell: + 1.370 metres aprox. 

Distància: 23,40 Km. aprox. 

Punt de partida: Prat de Pierró. 
Des de Espot prenem la carretera d’Espot a Sant Maurici durant 4 Km. aprox. fins l’aparcament habilitat de Prat de Pierró. 
Veure punt de partida a Google Maps.

Ruta: 
Prat de Pierró, Central Hidroelèctrica de Lladres, túnel, Font Grassa, Estany de Lladres, Refugi Josep M Blanc, Estany Tort de Peguera, Estany de Trullo, Estany Negre, passarel•la, Estany de la Coveta, Estany de la Llastra, Estany Gran de Peguera, Coll de Monestero, Pic de Peguera, Coll de Monestero, Estany de Monestero, Prat de Monestero, els Fangassals, Estany de Sant Maurici, Els Encantats, Sant Maurici, pasarel-la, Camí d’Espot a Sant Maurici, Prat de Pierró 

Recorregut: 
Sortim del Prat de Pierró, per la pista de Prat de Pierró a Peguera. 
Xino-xano, arribem a una bassa artificial, on enllacem amb el Camí de l’Estany Negre. 
Prosseguim endavant i passem per un túnel, per continuar fins a la Pressa de la Font Grassa, corresponent a l’Estany de Lladres. 
Caminem ara pel GR 11-20, sense pèrdua, fins el refugi Josep Maria Blanc. 
Fem nit en aquest refugi, idíl•lica i estratègicament situat entre l’Estany Tort de Peguera i l’Estany de Trullo. 
Al matí següent, reprenem la caminada, passem pel costat del preciós Estany Negre i per una passarel•la metàl•lica continuem en direcció a la Collada de Monestero. 
No cal dir, que la ruta es exageradament fotogènica, amb tot un seguit d’estanys i vistes alpines de primer ordre. 
Passem propers a l’Estany de la Coveta i l’Estany de la Llastra, tot fruint de les magnifiques vistes. 
Més endavant, arribem a una cruïlla on abandonem el GR 11-20, per dirigir-nos clarament cap a la Collada de Monestero. 
Propers al riu Peguera, deixem a mà esquerra l’Estany Gran de Peguera, mentre anem guanyant cota fins situar-nos a la Collada de Monestero. 
Punt d’anada i tornada per ascendir a l’estètic i airós Pic de Peguera. 
Des d’aquesta collada, el Pic de Peguera sembla inexpugnable per qualsevol de les seves costerudes canals. 
Per la pujada al Peguera, anem en diagonal, seguint les fites que ens duen a cercar el punt més feble.
Anem guanyant alçada, grimpant a estones, fins arribar a una xemeneia d’uns 10 metres aprox., únic traçat pel que s’ha de grimpar_escalar amb un seguit de passos de III+ com a molta dificultat. 
Superada aquesta xemeneia, continuem grimpant per un seguit de blocs, tot seguint les fites i/o sentit comú. 
Ens poca estona ens plantem al capdamunt, d’aquest estret, alpí, esquerp i airós cim del Pic de Peguera.
Cim inclòs en el llistat “100 cims un repte d’altura” de la FEEC, proposta que ens fa conèixer i transitar per aquests cims que probablement d’altre manera no hi haguéssim pensat de anar-hi. 
El Pic de Peguera, també ostenta l’etiqueta afegida de sostre Comarcal del Pallars Jussà, dalt del cim hi ha una placa que ho testimonia. 
Per la baixada, desfem el camí de pujada, tot passant novament per la xemeneia, fins arribar un altre vagada a la Collada de Monestero. 
Fem un mos a la Collada de Monestero, mentre gaudim de les esplèndides vistes dels pics de Muntanyó, Mainera, Tuc de Saburó, Sudorn i Cresta de l’avió, entre molts altres. 
Comencem la davallada, seguint les marques de Carros de Foc, per una costeruda i terrosa pendent.
Atents a les marques, evitem en gran mesura transitar pel mig del caos (grans blocs de granit). 
Xau-xau, anem fent camí una bona estona, fins arribar l’Estany de Monestero. 
Prosseguim pel Prat de Monestero i els Fangassals, mentre la silueta dels Encantats va guanyant presencia. 
Arribem al gran i turístic Estany de Sant Maurici, que disposa d’una impressionant imatge dels Encantats, gran muntanya icònica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. 
Passem per sota de la pressa del llac de l’Estany de Sant Maurici, per una pasarel-la que ens situa a l’altre costat. 
Ara, continuem per la còmoda pista que circula pel GR-11, fins arribar a l’Ermita de Sant Maurici i Font de l’Ermita. 
Xino-xano, continuem pel GR-11 o Camí d’Espot a Sant Maurici una llarga estona, fins arribar al Prat de Pierró, punt de inici d’aquesta caminada. 

Breu: 
Una excel•lent caminada, per conèixer aquesta part del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici.
Transirtarem per un alpí i captivador entorn de la Vall de Peguera amb els seus preciosos estanys i continuar per la, no menys, atractiva Vall del Monestero, que també disposa d’un seguit d'estanys de gran bellesa. 
Una més de tantes rutes i camins que ens ajuden a transitar i conèixer més el Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici , autèntica joia dels Pirineus. 
Tot plegat, hem estirat les cames, hem fet cim i hem gaudit enormement de la muntanya, en tots els sentits. 

Els caminants: Jesús i Josep

    Print Friendly and PDF