Escalant la roca més característica de Sant Llorenç
Sant Llorenç del Munt / Zona La Mola / Castellassa de Can Torres / Via Normal (entrada directe)
Punt de partida: Dipòsits de Matadepera.
Cal anar al final del carrer de la Vista Alegre de Matadepera, situat a la punta Nord-est d’aquesta població.
Complicat de descriure, veure a Google Maps.
Aproximació: ½ hora aprox.
Anem a cercar el camí dels Monjos. En poca estona deixem el camí esmentat i prenem per la dreta el camí del Mal Pas de la Castellassa.
En sentit Nord-est passem entre els Plecs del Llibre i Coll de la Castellassa i continuem pel Mal Pas de la Castellassa fins arribar a la base de la pròpia Castellassa de Can Torres.
Llargs :
L1 15 m V / V+ / IV / III
entrada directe, potent, sense mirament i sense cap assegurança, cal protegir
L2 40 m III+ / II / III+ / II
s’ha de seguir l’aresta, fàcil, sols un cap de burí com assegurança
L3 50 m II / III
s’ha de flanquejar per sota de la gepa fins remuntar la cabreta i situar-nos en una petita alzina on muntem la reunió, molt fàcil, net d’assegurances
L4 25 m IV / III / IV+ / III / IV
el llarg més estètic i aeri de la via, cal desgrimpar un xic, canviar de roca i continuar per una placa, seguidament cal superar uns blocs, un filferro del paleolític com única assegurança
Descens:
Per la vessant Sud-est i/o via de la X amb dos ràpels.
Un primer ràpel de 30 metres fins un gran còdol i un segon ràpel de 50 metres fins a la base de la via X.
Atenció al fregament de les cordes, no creiem que l’ instal•lació sigui la més adequada per recuperar les cordes.
Breu:
La Castellassa de Can Torres és sense cap dubte una de les roques més representatives de Sant Llorenç del Munt. Una roca molt cobejada pels escaladors amants de les vies clàssiques. D’aquelles agulles que s’han de escalar tard o d’hora.
La via normal s’inicia per una xemeneia, ubicada a la vessant esquerra, molt polida pel pas del temps i les cordades. Quasi diríem que és millor aquesta entrada directe menys desgastada, que disposa d’una bona fissura per posar els estris adequats per l’autoassegurança.
El segon i tercer llarg, encara que interessants, podríem dir que son de tràmit.
El quart llarg és, sense dilacions, el més estètic de tota la via.
Sant Llorenç disposa d’una roca que et pot agradar més o menys, que a vegades t’afegeix un plus de tensió e incertesa, però que és una de les característiques pròpies de l’escalada en aquesta zona.
Pel que fa el ràpel creiem que la disposició de les maillons no és gens adequada per la recuperació de les cordes, degut al seu fregament.
Tot plegat hem gaudit d’una bona jornada d’escalada clàssica en aquest esplèndid massís.
Cordada: PeP & PeP
Aproximació: ½ hora aprox.
Anem a cercar el camí dels Monjos. En poca estona deixem el camí esmentat i prenem per la dreta el camí del Mal Pas de la Castellassa.
En sentit Nord-est passem entre els Plecs del Llibre i Coll de la Castellassa i continuem pel Mal Pas de la Castellassa fins arribar a la base de la pròpia Castellassa de Can Torres.
Llargs :
L1 15 m V / V+ / IV / III
entrada directe, potent, sense mirament i sense cap assegurança, cal protegir
L2 40 m III+ / II / III+ / II
s’ha de seguir l’aresta, fàcil, sols un cap de burí com assegurança
L3 50 m II / III
s’ha de flanquejar per sota de la gepa fins remuntar la cabreta i situar-nos en una petita alzina on muntem la reunió, molt fàcil, net d’assegurances
L4 25 m IV / III / IV+ / III / IV
el llarg més estètic i aeri de la via, cal desgrimpar un xic, canviar de roca i continuar per una placa, seguidament cal superar uns blocs, un filferro del paleolític com única assegurança
Descens:
Per la vessant Sud-est i/o via de la X amb dos ràpels.
Un primer ràpel de 30 metres fins un gran còdol i un segon ràpel de 50 metres fins a la base de la via X.
Atenció al fregament de les cordes, no creiem que l’ instal•lació sigui la més adequada per recuperar les cordes.
Breu:
La Castellassa de Can Torres és sense cap dubte una de les roques més representatives de Sant Llorenç del Munt. Una roca molt cobejada pels escaladors amants de les vies clàssiques. D’aquelles agulles que s’han de escalar tard o d’hora.
La via normal s’inicia per una xemeneia, ubicada a la vessant esquerra, molt polida pel pas del temps i les cordades. Quasi diríem que és millor aquesta entrada directe menys desgastada, que disposa d’una bona fissura per posar els estris adequats per l’autoassegurança.
El segon i tercer llarg, encara que interessants, podríem dir que son de tràmit.
El quart llarg és, sense dilacions, el més estètic de tota la via.
Sant Llorenç disposa d’una roca que et pot agradar més o menys, que a vegades t’afegeix un plus de tensió e incertesa, però que és una de les característiques pròpies de l’escalada en aquesta zona.
Pel que fa el ràpel creiem que la disposició de les maillons no és gens adequada per la recuperació de les cordes, degut al seu fregament.
Tot plegat hem gaudit d’una bona jornada d’escalada clàssica en aquest esplèndid massís.
Cordada: PeP & PeP
2 comentaris:
Amb cordes de seixanta, es pot baixar amb un sol ràpel del cim de la Torre. El ràpel intermig te truc, al bloc hi ha dos claus grans col.locats per en Josep Maria Torras l'any 1960 i que serveixen per guiar la corda i que no s'enganxi a l'esquerda del costat...
Gracies @Jaumegrimp pels teus comentaris i aclariment
Publica un comentari a l'entrada