Un pic feréstec i alpí, sovint marginat i oblidat pel Posets
Els pics d'Eriste són un prolongació orogràfica del massís de Posets formada per un conjunt de tres airosos cims de més de tres mil metres. Una zona poc zona feréstega i poc freqüentada, doncs resta oblidada i encongida per la presencia d’altres cims de més rellevància com el Gran Bachimala, Posets i la Cresta de Espadas-Posets, entre d’altres.
Desnivell: + 1.500 metres aprox.
Distància: 16 Km. aprox.
Punt de partida: Refugi de Biadós.
Des de Sant Juan de Plan neix una llarga pista (bastant malmesa) que ens duu sense pèrdua fins al refugi Biadós. Proper al refugi una cadena barra el pas als vehicles. En aquest punt podem estacionar el vehicle pel voltant.
Ruta:
Refugi de Biadós - GR11 - Vall de la Ribereta - Ibón de Millars - Ibón d’ers Leners - Bretxa - Gran Pico de Eriste - Ibón d’ers Leners - Ibón de Millars - GR11 - Vall de la Ribereta - Refugi de Biadós
Recorregut:
Son les 06:30, el dia resta obert sense núvols que amenacin la jornada, bones sensacions. Deixem el refugi (molt acollidor) i enfilem el GR-11, baixant uns metres per anar a trobar un pont de fusta que travessa el riu Cinqueta de Añes. Ara, en pujada, seguim avançant enmig de frondoses pinedes. Continuem pel GR-11, amb marques blanques i vermelles, en direcció al coll d’Eriste. El dia és clar i solejat, però avancem per l’ombra que projecta la immensa mola del Posets. Arribem a una bifurcació amb un cartell que ens indica el ibón de Millars. Abandonem el GR i prenem aquest camí que puja sense defallir, mentre les vistes s’eixamplen al nostre pas. Arribem al ibón de Millars que travessem per la seva pressa i seguim amunt per anar a trobar l’altre ibón d’ers Leners. A mida que anem pujant van apareixent magnifiques vistes dels Eristes, Gran Bachimala i mes enllà els Picos de Culfreda, tots ells amb el seu barret de núvols. Xino-xano, sense defallir anem guanyant cota. Ara cal estar atent doncs abans d’arribar al ibón d’ers Leners hem de girar a mà esquerra (poques fites) en direcció al coll de Millars. Seguint les fites anem pujant amb decisió derivant-nos cap l’esperó en clara direcció a l’evident bretxa situada per sobre del ibón de Millars. Les boires van prenen el territori fent l’ambient més alpí i feréstec. Anem remuntant anàrquicament, degut a la escassetat de fites, per una costeruda i pedregosa pala. Superem la bretxa esmentada i baixem uns pocs metres per anar un trobar un corriol que flanqueja i marxa cap a la dreta amb direcció a la cara Sud del nostre objectiu. Abans d’arribar al coll que separa l’Eriste Central del Eriste Sud, trobem una canal amb possibilitats per afrontar l’ascensió. El temps s’ha girat completament i comença a caure rabioses volves de neu. Una canal evident, però sense fites, per la que s’ha d’anar atent. Aquesta evident canal ens condueix a un altre petita bretxa superior. Superada aquesta petita bretxa superior, baixem un xic trobar la canal que ens portarà decididament fins al cim. La grimpada per la canal ofereix passos de II així com algun que altre pas exposat, donant-li un caire més elegant a l’ascensió. Arribem al cim envoltat de boires de tota mena. Podem gaudir de les vistes a estones, si alguna finestra de boira ens ho permet. 05:30 hores sàviament invertides per trobar la satisfacció ja prou coneguda que dóna conquerir un cim, un projecte. Contents, fem les fotos de rigor i enfilem avall ràpidament, doncs preveiem que la canal de baixada estarà força humida. Anem desfent el camí, superant altre cop les bretxes que donen pas a la cara Nord. Es senten els trons que provenen del Bachimala on es veu clarament que està somes sota la pluja. Anem baixant de forma entretinguda saltant de roc a roc, aquest cop enfilant directament el Ibón de Millars. Un cop arribats al ibón de Millars fem una aturada tècnica i gastronòmica per carregar les piles. Reprenem la marxa i comença a ploure, ja es veia a venir que l’excursió seria passada per aigua. Anem fem xino-xano desfent el camí sense més complicacions mentre ens anem remullant. Després d’una llarga estona arribem al confortable refugi. A cobert arriba un dels millors moments que consisteix en llevar-se les botes per donar pas a les atrotinades sabatilles del refugi, que no las superen ni unes de les millors bambes de marca amb tot tipus d’artilugis com “air” o altres mantegues semblants. Ja està, la resta ja la sabeu, la cervesa, la dutxa, la tertúlia, el sopar (molt bo per cert), les herbes, el patxaran, una mica més de tertúlia i a dormir. El diumenge el dediquem a fer “panxing” i turisme per Ainsa per desprès retornar amb la calma a la ciutat. Apa dons fins la propera.
Breu:
El pont del 11 de setembre serveix per anar a buscar cims llunyans, que requereixen moltes hores de conducció que no disposen els caps de setmana habituals. Així doncs un divendres ens vam apropar tranquil•lament fins al refugi de Biadós. Un refugi acollidor, bon tracte, bona cuina i amb preus normals comparat amb els preus, al meu entendre, excessius d’altres refugis. Un cim alpí, injustament oblidat per la proximitat d’uns veïns més populars i cotitzats. Tot plegat, hem gaudit de la muntanya en tots els sentits.
Els caminants: Aurora - Iñaki - Josep - Josep M - Mercè - Xavi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada