Lo Piolet

Cercant fonts, camins i corriols

Parc Natural de la Serra de Collserola és la denominació oficial del parc de Collserola, un parc de 8.259 hectàrees situat a la serra de Collserola que gaudeix de protecció oficial des de 1953 i l'any 2010 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya.

El parc es troba repartit en nou termes municipals (Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern) i és gestionat pel Consorci del Parc de Collserola que inclou la Diputació de Barcelona i els municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Desnivell: + 560 metres aprox.

Distància: 15 Km. aprox.

Punt de partida: Vista Rica o Coll de l’Erola.

Per la Carretera BP-1417 en direcció a Sant Cugat.

Abans del desviament cap al Tibidabo, a mà esquerra hi ha una zona d’estacionament de Vista Rica o Coll de l’Erola.

Veure punt de partida a Google Maps.

Ruta:

Vista Rica, Font de Vista Rica, Font Groga (1), Font de l’Estrangulador, Font de Sant Medir, Sant Medir (2), Font Jané de Sant Medir, Sant Adjutori, Forn Ibèric (3), Can Borrell, Pantà de Can Borrell (4), Serra de la Rabassada, Viaducte de Can Ribes, Font de la Rabassada (5), Font d’en Ribes (6), Font del Coll de la Vinassa, Camí de Sant Cugat, Camí de Cal Totxo, escales, Tibidabo (7), Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, Font del Coll de la Vinassa, PR C-35, Font de la Salamandra, Carretera de Sant Cugat, Vista Rica

Recorregut:

Sortim de la Font de Vista Rica, ubicada a la mateixa Vista Rica o Coll de l’Erola, per un corriol que davalla decididament en sentit Oest.

Corriol que ens duu, sense pèrdua, fins a la Font Groga (1).

Continuem pel mateix corriol, en sentit Sud-oest, sortim a un camí més ample pel que remuntem un xic i en breu prenem un corriolet que ens porta a l’amagada Font de l’Estrangulador.

Tornem pel corriolet al camí ample pel que xino-xano davallem , en direcció Nord, fins a la Font de Sant Medir, que resta amagada al costat d’unes plataformes de fusta.

Seguim i en poca estona arribem a l’ermita de Sant Medir (2), Camp del Miracle i Font del Camp del Miracle.

De seguida, prenem un corriolet que per l’esquerra davalla i ens condueix a l’obaga Font Jané de Sant Medir.

Sortim a Can Gener, visitem els Emús engabiats, i continuem pel GR-6 que ronda per la Vall de Gausac. Per la dreta, ens desviem per anar a visitar Sant Adjutori o el Forn Ibèric (3).

Tornem al GR-6 pel que caminàvem fins Can Borrell on girem cua per la pista superior en sentit Sud. Més endavant, continuem per l’esquerra per anar a visitar el Pantà de Can Borrell (4).

Sortim per l’altre costat i enllacem amb el camí que puja per la Serra de la Rabassada en direcció al Tibidabo.

Xau-xau, en mantinguda pujada, arribem al ferm Viaducte de Can Ribes, construït entre els anys 1908 i 1909.

De l’altre costat, ens desviem per anar a visitar les boniques fonts de la Rabassada (5) i Font d’en Ribes (6).

Tornem a la pista, creuem la Carretera de Sant Cugat per continuar de l’altre costat fins a la cruïlla de camins on s’ubica la Font del Coll de la Vinassa.

Seguim pel Camí de Sant Cugat i Camí de Cal Totxo.

Atents, prenem unes escales a mà esquerra que ens duen directament al Tibidabo (7).

Reposem un xic i reprenem la caminada per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins on s’acaba la zona peatonal.

Ara davallem pel corriol que ens duu novament a la cruïlla de camins on s’ubica la Font del Coll de la Vinassa.

Seguim pel PR C-35 fins que davallem, per l’esquerra, per anar a visitar la Font de la Salamandra. Continuem pel mateix PR C-35 fins sortir a la Carretera de Sant Cugat per la que caminem uns metres abans de recuperar novament el PR C-35.

En breu arribem a Vista Rica o Coll de l’Erola, on, per acabar la caminada fem un glop a la Font de Vista Rica.

Notes:

(1) La Font Groga raja per un broc al centre d’una paret d’estructura simètrica i línia semicircular. La paret alterna cincs remats de forma arrodonida i quatre capçals de forma rectangular. L’espai interior compta amb un banc de totxo perimetral. Possiblement és de la segona meitat del segle XIX. El nom li ve del contingut ferruginós de l’aigua que en brolla. Explica la llegenda que l'any 1790 un metge de nom Menós, va vaticinar que les aigües que rajaven de la font eren emmetzinades, ja que estaven tenyides de color groc. L'explicació que donava l'home era que aquelles aigües discorrien entre les arrels dels arbres i que per això tenien aquell color tan estrany. La gent no hi va beure durant dècades, fins que uns quants anys després es va descobrir que l'aigua de la Font Groga tenia un alt contingut en sals de ferro, el que li atorgava aquell color groguenc. Els metges del moment van recomanar de seguida la ingesta de l'aigua de la font per tractar algunes malalties. I així va ser com la popularitat de la Font Groga va anar creixent. A finals del segle XIX es va urbanitzar parcialment, posant-hi una petita canonada de ferro que canalitzava la sortida del raig d'aigua. Però siguem una mica poètics. Perquè hi ha una llegenda que sosté que el color de l'aigua, aquell groc tan subtil però curiós, és el resultat del pas del corrent subterrani per un tresor de mil peces d'or que donen el color a les aigües. I diu també la llegenda que són unes nimfes precioses i captivadores les que guarden aquest tresor. Diu la dita popular, també, que qui beu d'aquesta font tindrà bona fortuna.

(2) L'Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). És a prop de l'antic camí romà d'Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir). Cada 3 de març s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El dia 3 de març els carrers del barri de Gràcia s’omplen de caramels. Cavalls i carrosses recorren tota la vil•la, i les colles i comparses no perden un segon en saludar als habitants i regalar-los tones de dolços. Per saber l’origen d’aquesta festa, hem de fer un gran salt en el temps, i situar-nos l’any 1830. El protagonista era un forner que vivia a la vil•la de Gràcia. El forner va demanar a Sant Medir un miracle relacionat amb la salut. I sembla que va funcionar. Agraït per la curació, el forner va repartir dolços entre els seus veïns per celebrar la festivitat del Sant, una acció que va agradar molt als habitants de Gràcia. Tant, que alguns van començar a imitar-lo i la tradició ha sobreviscut al temps i ha arribat fins als nostres dies. Cada tres de març, tones de caramels són repartits per Gràcia en una romeria que acaba precisament a l’ermita de Sant Medir, a la vall de Gausac, a Collserola, davant del “camp del miracle”.

(3) El forn ibèric de Sant Cugat del Vallès és una construcció ben conservada situada a la serra de Collserola, al costat de l'ermita de Sant Adjutori, per on passava la via romana de Barcino a Sant Cugat. Data del període baixrepublicà romà (segles II i I aC), i va ser reformat íntegrament l'any 2003. És de tipologia romana i conserva la cambra de foc quadrada i restes de la cambra de cocció. El forn es destinava per coure-hi peces d'obra i teules.

(4) El Pantà de Can Borrell és una antiga presa situada a la serra de Collserola, dins el terme municipal de Sant Cugat del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental. L'embassament ocupa una superfície de 0,2 hectàrees. Disposa d'una presa en desús que recull les aigües d'un torrent que flueix per la serra de Collserola. Es va construir per proporcionar aigua a la masia de Can Borrell, i està situat al torrent de les Monelles (també anomenat de l'Arrabassada), uns centenars de metres abans d'on aquest desemboca a la riera de Sant Medir. El pantà de can Borrell forma part de l'espai del PEIN "Serra de Collserola" i de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5110024 "Serra de Collserola". Anecdòticament, l'any 2006, es va trobar un caiman d'ulleres de 90 centímetres; una espècie exòtica que devia haver estat alliberada per algun particular.

(5) Font de la Rabassada, d’estil modernista amb el seu frontal, arrebossat estriat imitant el tronc dels arbres, simula les formes i els volums de la muntanya de Montserrat. La font està formada per tres brocs, dos adossats a la sinuosa paret i un altre, enfonsat en un espai al que s’accedeix per unes escales, davant la paret que intercepta el torrent. Sota l’ombra d’uns til•lers monumentals, la taula del món, amb indicacions de les direccions de diverses ciutats i un banc corregut entre els brocs acull els visitants. En el seu dia, formava part dels jardins de l’antic Casino de la Rabassada, avui totalment enrunat. Molt a prop, trobem la Font d’en Ribes.

(6) La Font d’en Ribes és una bona mostra de l’arquitectura i les arts decoratives de començaments del segle XX, amb una petita construcció, d’estil modernista, amb rajola de trencadís: fons blanc, decoració floral en rosa, sanefes i rètols en blau i motllures en verd. La font és coronada per una gran fulla d’acant sobre l’any de construcció de la font 1909. Per sota, el nom de la font i l’entrada a la mina, tapada per tres lloses de ciment. Disposa de dos bancs laterals, també revestits amb trencadís, amb respatller ondulat. Al frontal, dos brocs ragen pràcticament sempre. Popularment s’atribuïen propietats medicinals a l’aigua de la font, cosa que li va donar molta popularitat. A l’àmbit d’estada hi ha un conjunt de taula i banc de fusta.

(7) Antigament el nom del Tibidabo era Puigserola[cal citació] o Puig de l'Àliga, nom que venia del llatí Podium Aquilae que sembla que ja l'hi havien posat els romans, i que es referia a la gran vista que oferia el cim de la muntanya i que deixava albirar fins i tot la serra de Tramuntana de Mallorca els dies de cel clar. L'origen del topònim Tibidabo és incert, però sembla que és de la mateixa època que altres topònims religiosos de Barcelona, com ara Vall d'Hebron i Mont Carmel. «Tibi dabo», en llatí, vol dir «et donaré», i és una expressió dels Evangelis, en la Bíblia. Quan Satanàs porta Jesús a un mont molt alt, i per a temptar-lo, li mostra tots els reialmes del món, dient-li: «Tot això que veus et donaré si, prostrant-te, m'adores» o, en llatí, haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (Mateu, 4:9). Una explicació popular vol que, al segle XVII un rei va visitar el cim de Collserola i fou esbalaït davant la panoràmica que es dominava d'aquell punt estant: la ciutat de Barcelona, els pobles de la rodalia, el port i la mar... Aquella visió li va recordar el mencionat passatge evangèlic, cosa que va compartir amb els que l'acompanyaven.

Breu:

Caminada pel per diferents camins i corriols cercant unes de tantes fonts que brollen pel Parc Natural de la Serra de Collserola.

Fonts, algunes amagades i algunes més o menys ben conservades.

Un parc, annex a la gran vila de Barcelona, esplèndid pulmó de la ciutat que ofereix caminades de muntanya en temps de confinament municipal.

Tot plegat, hem estirat les cames i hem gaudit d’una bona passejada de muntanya.

Els caminants: Josep, Mercè, Raquel i Worphi.