Cresta de Carreu









Pel fil de la carena de Carreu

Dos excursions previstes amb previsió de temps variable i possibilitats de pluja per diumenge. Tot plegat ni una minsa gota d'aigua i unes bones caminades. Cap de setmana arrodonit.
Dissabte = Puig d’Espies i Penya Aguda
Diumenge = Cresta de Carreu

Informació extreta de “Senderisme”

PUNT D’NICI
Accedim a Bóixols per la L-511 (Coll de Nargó-Isona). Dins el petit nucli, en un revolt de la carretera hi ha una ample font. Al costat en parteix una pista.

ASCENSIÓ AL GRAU DE QUERALT I CRESTA DE CARREU
Sortim del poble i seguim vers el nord uns centenars de metres tot passant vora un dipòsit d’aigua. Pocs metres més enllà prenem una pista a mà dreta que marxa vers gregal (NE) i ens mena a Cal Cerdà. Fem una marrada en sentit antihorari voltant la masia, rebutjant la pista que a mà dreta ens menaria a la Xosa i la Torre. Per sobre el mas, es veuen marjades de pedra seca que voregen una torrentera. Ens hi enfilem sense camí fressat, vers mestral (NO) seguint fins al cap de munt de la marjada on ens decantem a l’esquerra, vers ponent. Cerquem els millors passos entre garriga, pedregar i algun pi escadusser. Restes de soques cremades, vestigis d’algun incendi passat. De tant en quant ens apareixen indicis de corriol i contraforts de pedra seca de l’antic camí. Pendent entre fort i moderat. La nostra fita és un roca prominent, avançada de la carena. Als peus de la roca esmentada ens trobem amb un corriol que sembla pujar del cantó de Cal Mascarell i segueix enfilant-se pel cantó llevantí del penyal. Un altre corriol marxa vers mestral, pel cantó ponentí. Prenem el de la dreta seguint fites escadusseres. El camí va perfilant-se tot virant a gregal (NE) per encetar el grau.
Grau de Queralt (1708 m). Ens deixa sobre la zona de pasturatge anomenada Planell dels Prats. Tot pujant-hi ja hem pogut albirar vers sol ixent les puntes del Cadí, el Pedraforca i el Port del Comte. Ens endinsem al bosc vers ponent. Quan podem, transitem pel fil de la cinglera, evitant la densa vegetació que alenteix el pas obligant-nos a fer sovintejades giragonses. D’altra banda, propers a la cinglera gaudim d’un paisatge molt agradable, amb un bon estimball als nostres peus. La Grallera (1739 m). Àmplia collada i prat. Aquí hi arriba una pista provinent del Coll de Llívia. A la banda de migdia, com una torre avançada a la muralla, s’alça la Roca de la Grallera. Pel que diuen els mapes hi hem llegit, entre la malesa hi ha el Pou de la Grallera o Avenc del Prat de Riba. També sembla que antigament hi havia un grau, però avui és totalment perdut. Continuem per camí fressat vers ponent, bona estona.
En aquella direcció els planers prats i boscos van cedint a un terreny més rost. La serra pren forma allargassada i espinosa, de fort pendent per l’obaga i cinglera pel solell. Guanyem la carena i la seguim. De tant en tant ens cal grimpar (alguns passos de II) resseguint el fil de la cresta. Aquesta serà la tònica del camí fins abastar el pas de Castellnou. Pical Ras (1804 m). El pendent de l’obaga és considerable. La caiguda pel solell, vertical i impressionant. És el punt més alt de la serra. Vers el nord l’horitzó s’acaba amb el gran massís del Boumort. Vers llevant destaquem el Cadí, el Pedraforca, el Port del Compte i més proper el Mont-roi. Vers xaloc l’Aubenç, del que en destaca la tallada de lo Coscollet. Separant-la de la serra de Carrànima, a migdia, la vall del Rialb que, aigües avall s’embassarà. Vers ponent el Forat d’Abella i més enllà el Port de Comiols i el Montsec de Rúbies. S’albira també el pantà de Sant Antoni, el Montsec d’Ares, Mont-Rebei i part del de l’Estall. A l’horitzó sobresurt el Turbón, Cotiella i fins la Maladeta. Vers mestral els cims que envolten la Vall Fosca. Baixem lleugerament per fort pendent vers l’obaga, per encetar un altre tram d’afilada carena. En aquesta zona és evident el rastre d’un antic incendi amb troncs semi calcinats. Malgrat el pas del temps el bosc no s’hi ha regenerat. Probablement el fort pendent impedeix arrelar-hi de nou. Continuarem així, crestejant bona estona vers ponent i resseguint els alts i baixos del relleu fins a la vista del Cap de Carreu. Llavors deixem la carena per progressar per l’obaga. Pas de Castellnou (1690 m.). Travessem una gran tanca metàl•lica i enfilem, guiats per algunes fites, la baixada pel grau vers xaloc (SE). El camí, ben fressat al començament, quan encara transita a recer del bosc, es desdibuixa i perd a la garriga. Però la ruta és evident vers migdia cap al mas de cal Girvàs (o cal Vidal) que tenim en aquella direcció. Pendent moderat. Cal Givàs/Cal Vidal (1433 m). A partir d’aquí seguim per pista de terra batuda, ben apariada. Passem vora els masos de Cal Moià i Cal Badia. Abastem el tram asfaltat i el dipòsit on hem començat a caminar.



Una cresta sense dificultats tècniques, aïllat d’algun pas aeri com a molt de segon grau. L’única dificultat que podríem esmentar és la seva llargada i la neu que vam trobar pel seu fil que feia algun que altre pas prou inestable als nostres peus. Vam gaudir molt, malgrat que el temps no ens va voler acompanyar amb una mica de sol i escalfor. Bona excursió comandada pel nostre inestimable e infatigable explorador anomenat Jesús. Fins la propera.

Els grimpaires = Anna – Gloria – Jesús – Joan – Josep – JuanLuis – Mercè – Mònica – Pep – Sergi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada