El gran Midi d'Ossau "sense grampons"
El pic de Mieidia d'Aussau (en francès Midi d'Ossau) és un cim de 2.884 metres situat al Pirineu occità. Està situat molt a prop de la històrica ruta de comunicació transpirenaica d'El Portalet i sempre ha destacat per la seva majestuositat, ja que està alçada monolíticament, entre les muntanyes que l'envolten. Es tracta d'un antic estratovolcà. Un cop erosionada la muntanya que componia el volcà, ha quedat a la vista de tots el contingut de la ximeneia.
Destaca entre les altres muntanyes pel seu color negre i la seva forma piramidal, encara a l'hivern, al no permetre l'acumulació de neu a causa de la seva verticalitat.
Aquestes característiques fan d'aquest cim un "paradís" per a l'escalada amb moltíssimes vies de diferents dificultats. La ruta d'ascens normal té tres passos, que són de segon ordre, on es recomana passar amb l'ajuda d'una corda.
Al Pic de Mieidia d'Aussau se'l va anomenar antigament Els Bessons al tenir dos pics molt pròxims, de manera molt semblant al Pedraforca.
Desnivell: +1.340 metres aprox.
Distància: 15 Km. aprox.
Punt de partida: Pàrquing proper al Portalet.
Per la carretera A-136 passem per la frontera del Portalet i entrem a França per la carretera D934. Uns 500 metres aprox. més endavant trobarem un seguit d'aparcament al costat de la mateixa carretera. Veure punt d'estacionament a Google Maps.
Ruta:
Pàrquing proper al Portalet - Col de Pombie - Refugi de Pombie - Col de Suzon - 3 xemeneies - Portillón (creu de ferro) - Midi d’Ossau (Rem de Pombie) - Portillón (creu de ferro) - ràpel xemeneies - Col de Suzon - Refugi de Pombie - Col de Pombie - Pàrquing proper al Portalet
Recorregut:
Dilluns 30/06/08
Des de l'aparcament proper al Portalet, baixem fins a creuar el torrent per un pont. Seguidament comencem a remuntar en direcció Nord. Fent ziga-zagues, arribem al Col de Pombie, que ens brinda unes excepcional vistes del Midi d'Ossau. Xino-xano continuem fins al Refugi de Pombie, al costat mateix del bonic Lac de Pombie, on farem nit.
Dimarts 01/07/08
A les sis del matí obro els ulls i em dirigeixo ràpidament a la porta del refugi per descobrir el dia que ens espera. Un cel totalment obert ens anuncia una bona jornada de muntanya per gaudir d’aquest consolidat i cobejat cim. Desprès del raquític esmorzar, enfilem el camí carregats com mules per un sender que no te pèrdua. Travessem en primera instància la pedregosa tartera de la Grande Raillère, mentre anem guanyant alçada fins al Col de Souzon. En aquest punt cal fer una parada i regirar a mà esquerra encarant el cim. Continuem en mantinguda pujada i seguim per una cresta herbosa fins al peu de la paret i l’inici de les dificultats reportades. Ens calcem els estris i emprenem la primera xemeneia amb passes de II i uns 15 metres aprox. que superem sense encordament. Seguim les fites que segueixen a mà dreta per terrasses herboses i restes de sender perdedor fins el segon obstacle. La segona xemeneia disposa de passes de II – II+ i uns 30 metres aprox. Aquí ens assegurem i pugem decididament tot posant un parell d'aliens per donar confiança fins el final de la mateixa, on trobem una esplèndida reunió. Recollim corda i progressem de nou per terreny pedregós fins el tercer i últim obstacle. La tercera xemeneia presenta passes de II i 30 metres aprox. Segons altres ressenyes aquesta és la més fàcil i només té passes de I, però naltros vam tenir de sortir una mica de la línea lògica per l'acumulació de neu en la mateixa. La sortida d’aquest corredor dóna pas al Portillón, on es troba la coneguda creu que serveix de referència per la baixada. Seguim amunt per la pedregosa lloma de Rem de Pombie sortejant les amplies congestes de neu fins quedar-nos travats a uns 150 metres del cim. No podem seguir progressant doncs la neu està dura i no ens fa gracia, no ho veiem clar doncs no portem els grampons. Si ja ho se, la culpa és nostre per no dur-los (semblem principiants) però és que li vam preguntar al guarda del refugi a l’hora de fer la reserva si feien falta els grampons i ens va dir que res de res, que no feien falta. Fem una aturada tècnica mentre prenem una reconfortant taronja i al mateix temps que ens enrecordem del guarda tot maleint-lo (segur que encara li deuen xiular les orelles). Emprenyats i resignats, no perdem l’humor i continuem gaudint de l’enorme satisfacció de fer muntanya dins d’aquest esplèndid massís que proporciona unes vistes que no tenen preu. Com aquell que no vol, podem veure el Balaitous, Pico Palas o Pallás, Picos de Arriel i un bon grapat més de cims de renom. Iniciem el retorn i davallem fins al Portillón (creu de ferro). Preparem el primer ràpel de 15 metres en una correcte instal·lació, que es troba uns metres més a baix de la creu, per superar aquesta xemeneia amb restes de neu. Continuem baixant atents a les escasses fites que anem trobant, doncs equivocar-se de canal pot ser un greu problema. Una gran fita ens indica la situació de la segona xemeneia. Aquí també trobem una bona instal·lació on preparem aquest, casi obligat, ràpel de 30 metres. Recollim corda i seguim baixant per anar a trobar la primera xemeneia. Aquí l’instal·lació ja no es tan sòlida, podríem dir bastant dubtosa i precària amb cordinos un xic envellits. Tot i això, preparem l’últim ràpel de 15 metres a pesar de no veure-ho del tot clar. Seguidament, ens desempalleguem de tos els catxarros i refem les motxilles per continuar. Un dia esplèndid, solitari i amb una gran sensació de llibertat, doncs vam ser l’única cordada que va pujar aquest dia. Anem desfent el fent el camí de pujada i arribem al refugi de Pombie on prenem un gotet de vi , tot xerrant amb el simpàtic (sempre el recordarem) guarda que va recollir les nostres “impressions”. Be, aquestes coses també passen a les millors famílies.
Breu:
El Midi d’Ossau es una muntanya aïllada, singular, molt estètica i replena de vies d’escalada de gran dificultat donant-li un aire de cim infranquejable. La seva ruta normal fins i tot requereix de coneixements d’escalada doncs posseix tres xemeneies com a principals obstacles.
La resta del dia deixem que transcorri al llac proper del refugi prenen el sol amb l’impressionant paret del Midi com a fons. Un gran cim. El teníem a la llista feia temps. Un cim desitjat que li teníem moltes ganes. Un cim que no defrauda gens ni mica. Mols bones sensacions ens emportem del Sr. Midi. Fins aviat.Vam parlar amb el guarda i deia que ell no ho havia dit, és clar, no podria ser d’altre manera. Igualment, suposo que per compensar-nos, ens va dir que només ens restaven uns cinquanta metres fins el cim.
Els grimpaires: Josep i Mercè
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada