Puigpedrós 2915

---

Sostre de les comarques Gironines i Sostre comarcal de la Cerdanya 

El Puigpedrós (nom preferent a la Baixa Cerdanya), o Puig de Campcardós (nom habitual a l'Alta Cerdanya), és una muntanya de 2.915 metres situada entre els municipis de Ger, Guils de Cerdanya i Meranges, a la comarca de la Cerdanya i la comuna de Porta, a l'Alta Cerdanya, de la Catalunya del Nord. 

És el cim més alt de les comarques gironines, així com el més alt de la comarca de la Cerdanya.

Desnivell: + 780 metres aprox. 

Distància: 13,70 Km. aprox. 

Punt de partida: Refugi de la Feixa. 

Propers a Puigcerdà, prenem la carretera GIV-4035 en direcció a Guils de Cerdanya i a continuació cap a l’estació d'esquí nòrdic Guils-Fontanera.

Passat l’estació d'esquí, es continua per una pista de terra força atrotinada apta (a data d’avui) per turismes (no baixos) on s’ha de circular a pas de bou fins situar-nos al propi Refugi de la Feixa. 

Veure punt de partida a Google Maps. 

Ruta: 

Refugi de la Feixa, pista de la Feixa, trencall, estany de Malniu, Serrat de les Perdius Blanques, Pic de les Molleres del Puigpedrós, les Molleres, Puigpedrós, vèrtex geodèsic, les Molleres, Pic de les Molleres del Puigpedrós, Serrat de les Perdius Blanques, estany de Malniu, trencall, pista de la Feixa, Refugi de la Feixa 

Recorregut: 

Avancem per la pista de la Feixa fins una cruïlla de camins per on abandonem la mateixa pista i prenem un camí que s’endinsa pel bosc en sentit Nord. 

Caminem sense sortir del camí, acotat per ser una zona delimitada de protecció del tristament amenaçat Gall Fer. Hi ha rètols amb les recomanacions e indicacions dels Agents Rurals. 

Al final d’aquest camí, sortim a l’Estany de Malniu, un estany natural d'origen glacial situat a l'oest de la Cerdanya a 2250 m sobre el nivell del mar, amb una superfície de 5.9 hectàrees i una fondària màxima de 13.5 metres. 

Voregem l’estany per l’esquerra i continuem en direcció Oest mentre el camí es va redreçant suaument.

De seguida, el camí puja tot dret i sense contemplacions en direcció al Roc de la Llosa.

Sortim al Serrat de les Perdius Blanques per on continuem muntanya amunt sense defallir. 

Més endavant arribem al Pic de les Molleres del Puigpedrós, porta d’entrada als altiplans de muntanya anomenats “les Molleres”. 

Avancem per aquests altiplans, sovint molls, en clara direcció al cim del Puigpedrós. 

Mentre ens apropem observem que hi han com dues puntes, la de la dreta es el cim reial i la de l’esquerra es on hi ha el vèrtex geodèsic. 

Ens dirigim primerament a la punta de la dreta, cim oficial del Puigpedrós amb una cota de 2.915 metres. 

Cim inclòs en el llistat “100 cims un repte d’altura” de la FEEC, proposta que ens fa conèixer i transitar per aquests cims que probablement d’altre manera no hi haguéssim pensat de anar-hi. 

Igualment aquest cim es el sostre de la Cerdanya i el sostre de les comarques Gironines. 

Fruïm de les esplèndides i generoses vistes mentre fem un merescut repòs. 

Reprenem la caminada i anem a visitar el punt geodèsic del ICGC (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya), ubicat a l’altre punta cimera. 

Fem les fotos de compliment i comencem la davallada que passa pel mateix camí de pujada. 

La idea original era fer una ruta circular, per això hem sortit del refugi de la Feixa, però donat que s’estaven complint les prediccions meteorològiques, hem optat per tornar pel mateix camí. 

Així doncs, tornem a passar per les Molleres i pel Pic de les Molleres del Puigpedrós, per començar a davallar definitivament fins l’estany de Malniu. 

Tot baixant, se’ns ha confirmat la decisió de tornar pel mateix camí, doncs la pluja s’ha fet present.

Voregem novament l’estany i acabem de desfer tot el camí fins el refugi de la Feixa. 

Breu: 

Una caminada que ronda per un paisatge d’alta muntanya i que transita per alguns dels racons més bonics de la Cerdanya. 

Igualment aquest cim ostenta diferents etiquetes com 100 cims i sostres de comarca i província, meres excuses per aquesta excel•lent excursió. 

Tot plegat, hem estirat les cames i hem gaudit d’una bona jornada de muntanya. 

Els caminants: Josep i Mercè

         

Aizkorri 1523 Aketegi [vértice] 1548 Aketegi 1551

---

Trescant pels cims més alts d’Euskadi 

La serra d'Aizkorri, d'Aitzkorri o Aitzgorri, és un massís muntanyós situada al sud de la província de Guipúscoa al País Basc a Espanya. 

Pertany al conjunt de les Muntanyes Basques i s'hi troben els tres cims de major altura del País Basc.

Forma part del Parc natural d'Aizkorri-Aratz ia la part sud, a 1.000 mers d'altitud s'obren les anomenades campes d'Urbia, una extensió de prats utilitzats històricament per pasturar els ramats d'ovelles a l'estiu. 

Desnivell: + 980 metres aprox. 

Distància: 16,70 Km. aprox. 

Punt de partida: Santuari d’Arantzazu. 

Des de Oñati, per la carretera GI-2630, ens apropem fins al Santuari d’Arantzazu. 

Veure punt de partida a Google Maps.  

Ruta: 

Santuari d’Arantzazu, pas canadenc, tanca de ferro, ermita de Urbia, fonda de Urbia, prats de Urbia, cabanes de pastors, arbre monumental, pal, Aizkorri, punts grogs, Aketegi (vértice), Aketegi, arbre monumental, cabanes de pastors, prats de Urbia, fonde de Urbia, ermita de Urbia, tanca de ferro, pas canadenc, Santuari d’Arantzazu 

Recorregut: 

Creuem el complex del Santuari d’Arantzazu en direcció Sud-est. 

Avancem per l’ample pista i creuem un pas canadenc. 

Més endavant, abandonem la pista, per l’esquerra creuem una tanca de ferro. 

Avancem pel mig de frondosos boscos, tot fruint de la seva formidable bellesa. 

Xino-xano, sense pèrdua, caminem fins sortir a l’ermita de Urbia que dona pas als esplèndids prats de Urbia. Un grapat de cavalls pasturen plàcidament, espectacular. 

Passem pel costat de la fonda de Urbia i caminem pel mig dels prats, bocabadats pel seu encant, ple de ramats arreu escampats per aquesta agraciada zona de pasturatge. 

En la mateixa direcció, ens anem apropant a la serralada d’Aizkorri. 

Passem pel mig d’un grup de cabanes de pastors i comencem remuntar clarament, sempre per un camí força fresat fins un arbre monumental. Arbre monumental que ens servirà de referència a la baixada de la cresta. 

Continuem pel camí fresat i més endavant arribem a un pal. 

Seguim avançant per la vessant Oest de la serra una bona estona, fruint del paisatge. 

Pròxims al cim, girem cap a l’esquerra i guanyem els últims metres fins el rocós cim d’Aizkorri. 

Encara que no és el cim més elevat, és el cim més popular i tot el massís porta el seu nom. 

La fama li ve de l'ermita situada a la seva rocosa talaia sobre la qual s'estenen les campes d'Urbia i Oltza, que aglutinen diverses piques on pastura el bestiar. També hi ha al costat de l'ermita un refugi muntanyenc. 

Mentre fruïm del paisatge i fem les fotos oportunes, una agosarada cabra ronda pel cim, llepant tot el que troba per davant, buscant la sal. 

Reprenem la tornada i desfem el camí fins situar-nos sota el cim de l’Aitxurri. 

En aquest punt, abandonem el camí d’anada i seguim per un corriol que s’enfila en clara direcció a la cresta, tot seguint els punts grogs. 

Anem remuntant mentre les vistes de la cresta es van tornant realment espectaculars. 

Mentre guanyem cota, podem constatar que el vessant nord de la muntanya és vertiginós. 

Sense pèrdua i sense gran dificultat, arribem al Aketegi (vértice) punt geodèsic i segona muntanya més alta d’Euskadi. No cal dir que les vistes son impressionants. 

Continuem seguint els punts grogs que ens duen perfectament al Aketegi, la muntanya més alta d’Euskadi. 

Un tamborí i una placa son testimonis de la muntanya del Aketegi amb una cota de 1551 metres.

Gaudint de les vistes, podem veure tota la esvelta cresta de la serralada d’Aizkorri i podem identificar fàcilment el cim del Amboto, una de les muntanyes més rellevants del País Basc. 

Reprenem la caminada i continuem seguint els punts grogs, que continua amb fidelitat la cresta. 

A l’alçada, aproximadament de l’arbre monumental que havíem citat a la pujada, abandonem els punts grogs i comencem a davallar clarament. 

Arribats al arbre monumental, enllacem amb el camí de pujada i desfem tot el camí fins arribar novament al Santuari d’Arantzazu. 

Nota: 

En els darrers anys, el cim d’Aketegi, s'ha identificat com a Aitxuri, però aquesta cimera és la que està abans de l'Aizkorri (cim més popular). 

Situat a la Serra d'Aitzkorri, l’Aketegi és la cota més alta i de tot el territori Guipuscoà 

A la cresta de l'Aizkorri hi ha set cims que superen els 1.500 metres, aquestes són Arbelaitz (1506 m), Iraule (1507 m), Aketegi (1551 m), Aketegi erpina (1548 m) vèrtex geodèsic, Illarrabeltxeko gaina (1533 m), Aitxuri (1508 m) i Aizkorri (1523 m). 

Veure font d’informació al respecte a Wikipedia.

Breu: 

Esplèndida caminada per aquestes contrades que gosen d’un paisatge espectacular. 

La ruta, igualment, ronda per punts d’interès molt atractius. 

Feia temps que volíem fer cim a la muntanya més alta d’Euskadi. 

La caminada ha superat amb escreix les expectatives.

Al capdavall, hem estirat les cames i hem gaudit d’una fantàstica jornada de muntanya. 

Els caminants: Josep i Mercè

Pic de Costa Cabirolera 2604

---

El cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona 

El Parc natural de muntanya del Cadí-Moixeró es va crear el juliol de 1983 com a necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Té una superfície de 41.342 hectàrees, un dels parcs naturals més grans de Catalunya conjuntament amb el recent Parc Natural de l'Alt Pirineu. Està format per tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. Els seus vessants, especialment els de la banda nord, formen cingleres escarpades amb parets gairebé verticals i valls profundes.

Desnivell: + 880 metres aprox.

Distància: 10 Km. aprox.

Punt de partida: Coll de les Bassotes.
Des de Saldes anem cap al Mirador del Gresolet i/o refugi Lluís Estasen. Seguim per la pista que voreja la Cara Nord del Pedraforca fins al Collell i seguidament cap a la dreta fins al Coll de les Bassotes on estacionem el vehicle. La pista en alguns trams està força malmesa i cal anar amb precaució.

Ruta:
Coll de les Bassotes - Prat del Llong - El Prat Berló - Serra Pedregosa - Font dels Cortils - Pas del Cabirol - Pic de Costa Cabirolera - Costa Cabirolera - Prat Llong - Costa Socarrada - Prat dels Truixeners - Coll de les Bassotes

Recorregut:
Sortim del Coll de les Bassotes per un camí que s’enfila en direcció Nord-oest. Anem creuant la pista diverses vegades escurçant el recorregut que traça la pista. Al cap d’una estona arribem al Prat Llong ja propers a la Serra Pedregosa. Des d’aquest punt les vistes de la cara Nord del Pedraforca son esplèndides, podem divisar el famós Gat integrat a la cresta del Pedraforca. Deixem el camí que per la dreta es dirigeix al Pas dels Gosolans i cim de Comabona. Continuem amunt amb lleugera tendència cap a l’esquerra anant a cercar el pas que ens dóna accés a la vessant oposada i Coma dels Cortils. Un petit rètol de fusta i marques vermelles ens condueixen per aquest pas de roca. Un corriol pedregós que baixa decididament fent ziga-zagues per aquesta feréstega i ombrívola cara Nord. Uns metres més abaix el camí faldeja cap a la dreta en direcció a la font dels Cortils. Arribem a la font esmentada que es composa d’uns dipòsits pel bestiar, on l’aigua va vessant amb solvència. Ara anem regirant cap a l’esquerra obtenim una amplia visió del nostre objectiu. Seguim endavant en mantinguda pujada per un mena de prat inclinat mentre els isards campen lliurament per totes bandes. Un camí que enllaça amb el GR i ens porta fins una petita coma als peus de l’airós pic de Costa Cabirolera. Ara anem a cercar per l’esquerra el Pas del Cabirol que s’enfila amb decisió per la cresta que descendeix del cim. Fent ziga-zagues, en forta pujada, anem guanyant alçada ràpidament fins sortir del Pas del Cabirol amb una gran fita al capdamunt. Grans vistes panoràmiques de la Cerdanya i Pedraforca. Ara seguim propers a la carena fins al punt geodèsic del cim del Pic de Costa Cabirolera. Descansem una estona mentre fem les fotos obligades i fem un petit mos. Excel•lent mirador des d’on es pot observar els cims del voltant com la Tossa Plana de Lles, Puigpedrós, Serra d’Ensija, Port del Compte, i Pedraforca entre d’altres. Reprenem el retorn que el farem per la vessant Sud de la Costa Cabirolera. Anem baixant fins el capdamunt del Pas del Cabirol que deixem a la nostra esquerra i seguim endavant propers a la cresta de la Costa Cabirolera. Un corriol poc definit baixa amb decisió fins que suavitza una mica. Traiem el nas per una de les seves escletxes i a sota podem observar un munt d’isards sempre atents a qualsevol moviment nostre. Més endavant propers a uns primers arbres anem regirant cap a la dreta anant a cercar les diverses tarteres. Anem alternant diferents trams de tartera, sempre buscant l’abundància de pedra més fina que ens permet baixar com mana per aquest tipus de terreny. Anem fent alguna paradeta sota algun dels arbres doncs el sol colla de valent. Seguim baixant fins arribar al sec llit del torrent dels Cortils. Des d’aquest punt en direcció Sud s’endevina un corriol que s’enlaira uns metres per una mena de pas. Continuem entremig del bosc pel corriol esmentat amb fites a estones i en poca estona sortim a uns idíl•lics prats. Fem una aturada tècnica per l’àpat del dia i donat que anem sobrats de temps també fem una agraïda estirada o petita migdiada sota aquest esplèndid cel. Un cop reposats reprenem ma marxa en direcció Sud-est per mig dels prats sense perdre cota per corriols poc definits. Anem traçant camí fins a retrobar el camí de pujada. Ara desfem el mateix camí tot gaudint de la majestuosa cara Nord del Pedraforca. En poca estona arribem al Coll de les Bessotes, punt d’inici de l’excursió d’avui.

Breu:
Bona ruta per accedir a aquest cim de l’abrupta Serra del Cadí. Més que el pic de la Costa Cabirolera li podrien dir pic de la Costa dels Isards donada la gran quantitat d'exemplars que ronden pel seu voltant. Una ruta més amena evitant ascendir directament per la eixuta i pedregosa cara Sud. Tot plegat hem fruit un cop més d’una bona jornada de muntanya.

Els caminants:
Gloria - Jesús - Josep i Mercè

Peña Vieja 2617

---

El sostre de Cantabria 

Els Picos de Europa és una formació muntanyenca enclavada al nord de la península Ibèrica. S'estén entre les comunitats d'Astúries,  Cantàbria i Castella i Lleó amb alçades superiors als 2.500 m. molt a prop de la mar Cantàbrica. Ocupen una superfície de 64.660 hectàrees (1 hectàrea = 10.000m²). La major part de la regió és protegida com a parc nacional d'Espanya establert el 1995.

La Peña Vieja està enclavada en el Massís Central dels Picos de Europa o Massís dels Urrieles, a Cantabria. Amb els seus 2.617 metres d’alçada representa el pic més alt localitzat integrament dins del territori de Cantabria. 

Desnivell: +/- 1.600 mt. aprox.

Distància: 14 km. aprox.

Punt de partida:
El Cable. Des de la població de Potes s’ha de prendre la carretera CA-185 que en 24km arriba a Fuente Dé, on es troba el telefèric que ens durà a l’estació superior anomenada El Cable.

Ruta: 
El Cable - Horcadina de Covarrobres - La Vueltona - Aguja Bustamante - Collado de la Canalona - Peña Vieja - Collado de la Canalona - Aguja Bustamente - La Vueltona - Horcadina de Covarrobres - El Cable

Recorregut:
El dia està molt tapat i ennuvolat, avui potser ens remullarem una mica. 

Sortim de l’estació superior del Cable seguint la pista que remunta pel seu darrera. 

En poca estona arribem a la Horcadina de Covarrobres on hi ha una bifurcació, una cap al refugi de Áliva i l’altra cap al fons de la vall. 

Prenem l’opció de l’esquerra que pasa properament a les partes de l’airosa Peña Olvidada. 

Seguim per la còmoda pista fins a La Vueltona. En aquest punt, ara per sender més marcat, guanyem alçada fent ziga-zagues pel mig del caos de pedres. 

Un cop arribats sota la Aguja Bustamente, quan al fons ja divisem la Cabaña Verónica, hem d’estar atents per no deixar-nos enrere la bifurcació que canvia de sentit amb direcció contraria. 

Prenem aquest sender que s’enfila decididament cap al Collado de la Canalona. 

Un sender que en els últims metres, abans d’arribar a coll esmentat, pren força inclinació. 

Situats al coll les vistes s’eixamplen i podrem gaudir d’una magnifica visió panoràmica de tota la zona.

El temps ha millorat un xic i presenta escletxes de sol que permeten veure entre línees. 

Davant nostre es desplega airosament la Peña Vieja. Intuïm el seu perfil, doncs una boira de muntanya enbolica tot el morral. 

Un corriol ens du a la seva base que hem de remuntar. Fent ziga-zagues anem guanyant metres. Conforme ens apropem al cim, el terreny es torna força pedregós i costerut. Amb cuita i sense gaire dificultat arribem a una mena de cresta que el corona. 

Ens apropem al seu costat dret com a punt més elevat. Com a benvinguda, inesperadament, els núvols fan lloc i deixen que un cercle de llum vagui guanyant presencia. 

Aprofitem l’inesperada bonansa per fer fotos a corre cuita abans no ens retirin la concessió.

El paisatge és fantàstic, feréstec i grandiós al mateix temps. 

Poden endevinar, entre altres: els Picos de Santa Ana, els Tiros Navarro, Los Campanarios i el famós Pico de Urriellu o també anomenat Naranjo de Bulnes. 

Després dels moments de gloria, iniciem el retorn que consisteix en desfer el mateix camí de pujada.

Quan arribem al Collado de la Canalona el cel es torna a tancar mentre mirem per últim cop la Peña Vieja. Anem fent xino-xano, sense presa, gaudint. 

Ens apropem a l’estació de El Cable i la intensitat de turistes augmenta amb la proximitat.

Prenem el telefèric, abandonem la muntanya i baixem al món terrenal.

Breu: 

Un clàssic dintre de les ascensions a Picos d’Europa. 

Una muntanya molt recomanable en tots el sentits. 

Una excursió curta però intensa, que ens ha deixat molt bones sensacions.

 El tàndem: Josep i Mercè

    

Moncayo 2314per la ruta dels 3 cims

---

La ruta dels 3 cims = Lobera 2.226 mt. / Morca 2.273 mt. / Moncayo 2.317 mt. 

El Moncayo o San Miguel és la muntanya més alta del Massís del Moncayo al Sistema Ibèric situada entre la província de Zaragoza i la província de Sòria. Amb 2317 mts. és el cim més alt del Sistema Ibèric i un dels pics més importants de la Península Ibèrica. 

Des del 1978 la muntanya forma part del Parc Natural de la Dehesa del Moncayo, amb una superfície actual protegida de 9848 ha. En el vessant aragonès de la muntanya s'hi troba el Santuario de Nuestra Señora del Moncayo, des d'on surten diferents excursions i ascensos. 

També en aquest vessant hi ha el Monestir de Veruela, del segle XII, on el poeta Gustavo Adolfo Bécquer hi va recrear alguna de les seves Llegendes. 

Del costat sorià Antonio Machado va ambientar alguna de les seves obres en aquestes muntanyes, com Los hijos de Alvargonzalez.

Desnivell: +/- 1.700 metres aprox.

Distància: 17 Km. aprox.

Punt de partida:
Des de diferents indrets podem arribar-nos al punt d’inici, des de Tarazona, Vozmediano, Ágreda o San Martín del Moncayo. 

En el nostre cas ens vam allotjar a Sant Martín del Moncayo i ens va permetre una ràpida aproximació.

En qualsevol cas hem d’anar a trobar el Santuario de Nuestra Señora del Moncayo. 

Un quilòmetre abans d’arribar al santuari esmentat, arribarem a l’àrea d’aparcament de Haya Seca.

Deixarem el vehicle en aquest indret.

Ruta: 
Haya Seca – Santuario de Nuestra Señora del Moncayo – Bifurcació – Collado de Bellido - Cim de Lobera – Cim de Morca – Cim del Moncayo – Ruta normal – Santuari de Nuestra Señora del Moncayo – Haya Seca

Recorregut:
Seguim per la pista (ara més estreta) fins al Santuari de Ntra. Sra. del Moncayo. 

Des d’aquí prenem el camí d’ascensió al Moncayo. 

Als pocs metres trobem una bifurcació que ens indica les dues opcions. 

Prenem el camí de l’esquerra que ens durà cap al collado de Bellido. 

Un preciós sender que travessa diferents zones boscoses i que ens regala unes magnifiques vistes de tota la vall. 

El dia es va obrint i els rajos de sol s’endinsen pel bosc amb cautela. 

Anem flanquejant sense pèrdua, tot seguint el sender fins arribar al collado de Bellido. 

Un petit marcador de fusta ens indica que hem arribat al coll esmentat. 

De tota manera és molt evident, donat que des d’aquí es veu clarament la direcció a prendre tot seguint el fil de la carena. 

Ara anirem prenen corriols poc definits, però sempre tindrem endavant tot el perfil de la carena. 

Anem remuntant per suaus pendents fins arribar al Cim de Lobera (2.226 mt), on ens trobarem el típic senyal geodèsic composat pel piló de ciment i la placa corresponent. 

Des d’aquest punt ja divisem el pròxim objectiu. 

L’airet inicial de bon mati ha donat pas a unes fortes rafegues de vent bastant incomodes. 

Ara davallem uns metres per prendre un marcat sender que enfila una mica més costerudament. 

Abans d’arribar al llom, ens desviem un xic cap a la dreta, i per terreny més escarpat amb un ambient prealpí, arribem al cim de Morca (2.273 mt). Cada cop el vent bufa amb més intensitat. 

Des d’aquest punt tenim àmplies vistes de tota la vall i del cim del Moncayo ja més proper. 

Sortim del cim per terreny escarpat tot seguint el cordal. 

Uns metres més endavant arribem a trobar una gran fita que és el punt neuràlgic per on arriba la ruta tradicional d’ascensió. 

Ara amb més excursionistes pel voltant, seguim sense cap complicació fins al cim del Moncayo (2.317 mt). 

Un cim ampli i planer on trobarem el reconeixement al nostre esforç compensat per unes precioses vistes de tot l’entorn. 

Igualment trobarem reculls de rocs per a fer bivac i que ens aniran força be per refugiar-nos una mica, doncs el vent bufa molt fort. Fem unes fotos pel record i prenem el camí de retorn. 

La idea inicial passava per baixar en la mateixa direcció fins al collado de Castilla i regirar cap la dreta per un sender que ens duria cap al santuari. 

Donat el fortíssim vent que provenia del Nord, Nord-oest vam optar per baixar per la ruta normal. 

Ens apropem fins a la fita esmentada anteriorment i enfilem avall pel sender clarament marcat. 

Uns pocs metres més avall el vent ja no ens amoïna, donat que baixem per la vesant contraria. 

Anem baixant per aquesta vessant més directa i menys atractiva. 

Ens endinsem per una zona boscosa on ja és fa evident la proximitat del santuari. 

Arribem a la bifurcació de l’inici on desfem el camí fins a l’aparcament de Haya Seca. 

Punt i final de la interessant i ben trobada excursió per la ruta dels 3 cims.

Breu: 
De les diferents rutes d’ascensió al cim del Moncayo, donat la poca complexitat d’assolir el cim, segurament aquesta sigui la més atractiva de conquerir-lo. 

Una ruta que ens permetrà conèixer amb més detall el parc natural de la Dehesa del Moncayo. 

La Serra del Moncayo s’alça solemne des de els seus peus on trobarem un clima desèrtic fins arribar dalt del cim amb un paisatge prealpí. 

Moltes vegades hem divisat el seu perfil des de la llunyania, potser ara al veurem d’una manera més propera. 

Un cim d’obligada ascensió.

El tàndem: Josep i Mercè