Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GR 131 Sender de l'arxipèlag canari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GR 131 Sender de l'arxipèlag canari. Mostrar tots els missatges

GR 131 Sender de l'arxipèlag canari





El GR que travessa l’arxipèlag Canari 

De Lanzarote a El Hierro, el sender de gran recorregut GR 131 travessa les set illes canàries en una aventura senderista de 550 quilòmetres a través de senders marcats. De moment estan homologats els trams que transcorren per la illes de Lanzarote, Fuerteventura, Tenerife, El Hierro i La Palma. L'illa de la Gomera està pendent d'homologació però està previst que ho estigui en breu. 

Els senders creuen les illes per rutes que s'inicien a la costa i s'endinsen cap a l'interior per finalitzar, de nou, en un altre punt localitzat a nivell del mar. Transcorrent pel GR 131 de les illes Canàries gaudirem de la gran diversitat de paisatges, flora i fauna de les illes, ens adonarem de la bellesa diferenciadora de cada illa, des de les més àrides fins als impressionants boscos de les illes de l'oest de l'arxipèlag. 

Les illes Canàries (oficialment i en castellà Islas Canarias) és un arxipèlag africà de set illes volcàniques de l'oceà Atlàntic, situades al nord-oest del continent africà, concretament davant les costes del Marroc i el Sàhara Occidental. Administrativament, s'han constituït com a comunitat autònoma d'Espanya amb el nom de Canarias, una nacionalitat històrica segons el seu Estatut d'Autonomia, i una regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Les Illes Canàries és l'arxipèlag més extens i poblat de la regió Macaronèsia. 



Motivació: 
Paisatge, senderisme, aventura i turisme, una combinació que permet conèixer amb més profunditat l’essència de les illes Canàries. 
El senderisme permet gaudir, amb la seva proximitat, de l’entorn i del paisatge en tot moment. 
En el nostre cas, buscàvem un canvi de registre ben diferent del nostre terreny habitual de muntanya.
El GR 131 és un gran projecte que uneix i travessa les 7 illes de l’arxipèlag canari.

Desnivell:
El desnivell varia molt en funció del tram o l’illa que travessem.
Alguna de les illes presenten un perfil planer i d’altres presenten desnivells acumulats superiors als 3.000 metres.

Birding: 
La fauna ornitològica de les Illes Canàries presenta una gran diversitat principalment per ser un grup d’illes, fet que possibilita l’existència d’un notable numero d’endemismes i pel numero de microclimes existents el mes mateixes. 
Les espècies endèmiques i macaronèsiques (compartides entre les Canàries i Madeira) no són moltes. No obstant això, són moltes les subespècies endèmiques, algunes amb característiques subespecífiques ben diferenciades.
La travessa prioritza no dur molt de pes, motiu que no permet dur una càmera fotogràfica en condicions per registrar les aus, vol dir que totes les fotos estan presses amb una càmera de butxaca convencional mirant d’apropar-me tot el possible abans que fugin.

Meteorologia: 
Segons la situació de les illes respecte als vents alisis, el clima hi pot ser temperat i humit o bé molt sec.
En general, el clima és oceànic i tropical, amb temperatures suaus. 
Les precipitacions varien depenent de l'illa. A La Palma, les precipitacions anuals són majors que no pas a les illes occidentals. 
Així doncs, a les illes de Fuerteventura i Lanzarote el clima és més àrid o semidesèrtic. 
Els vents bufen amb major freqüència del Nord-est, vents que encara que no produeixen precipitacions, si porten humitat. 
Els vents del llevant sovint són acompanyats de xaloc o calitja; és a dir, pols en suspensió procedent del desert del Sàhara, de vegades amb una alta densitat.

Senyalització: 
La Graciosa = Escassa, encara que molt evident.
Lanzarote = Abundant i present en tot el recorregut.
La Gomera = Abundant i present en tot el recorregut.
El Hierro = Abundant i present en tot el recorregut.

Allotjament: 
Trobarem diferents tipus d’allotjaments, albergs, habitacions, hostals, etc.. 
Donat el gran atractiu turístic de les illes, cal reservar amb força antelació els diferents allotjaments. 
En alguna de les etapes, per la manca d’allotjament, pot precisar un bivac o nit amb tenda d’acampada.

Breu: 
El GR 131 és una experiència molt satisfactòria en tots els sentits. 
Una combinació perfecte d’esport i turisme que ens permet conèixer pausadament les illes que trepitjem.
El fet d’anar a peu, xino-xano, alenteix la manera de percebre i entendre les coses que habitualment formen part del nostre dia a dia, sense adonar-nos compte, com el paisatge, la llum, la vida , els costums, els colors, les persones, la natura, etc...

Els senderistes: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF

GR 131 / El Hierro / Etapa 3 / Virgen de los Reyes – Far d'Orchilla





Camí al mar fins al Far d’Orchilla 

Des del santuari de la Virgen de los Reyes, el sender abandona les terres de l'interior i camina cap al mar per un paisatge de grans contrastos i llocs emblemàtics per acabar al Far d'Orchilla, i des d'on es pot accedir al monument que recorda el que fos considerat el Meridià Zero fins que va ser reemplaçat pel Meridià de Greenwich.



Desnivell: (-) 585 metres aprox. 

Distància: 5 Km. aprox. 

Ruta: Ermita Virgen de los Reyes (1), Faro d’Orchila (2) 

Recorregut: 
La tercera i última etapa del sender GR-131 cobreix el trajecte entre l'ermita de la Virgen de los Reyes i el Far d'Orchilla, situat a la costa occidental de l'illa. Per recórrer-lo, des del santuari de La Dehesa es torna pel trencall al camí i, als pocs metres, en un entorn on creixen tabaibes (Euphorbia sp.) de gran port, s'arriba a un conjunt de coves i antics corrals anomenat Cova del Cargol. Aquest lloc, emblemàtic per als herreños, va albergar inicialment la imatge de la Virgen de los Reyes després de la seva aparició a l'illa, abans de ser traslladada a la seva ermita. 
Continuant la ruta, entre tabaibes i savines (Juniperus turbinata subsp. canariensis), el camí baixa per vessants dispersos i, a poc a poc, comencen a treure el cap els volcans més joves propers a la costa. En el descens, s'alternen trams asfaltats amb desviaments, clarament senyalitzats, en què es transita sobre pistes de terra. En aquest tram del sender, el paisatge és ple de contrastos: des del blau del mar que s'albira al fons, fins als ocres i negres de la terra, passant pel verd de la vegetació circumdant que lluita per colonitzar aquest magnífic lloc. 
Darrere dels cons volcànics que es poden veure durant el descens, se situa el Far d'Orchilla, l'edifici civil més important de l'illa de El Hierro. El far va ser construït sobre la punta de l'Orchilla amb pedra portada d'Arucas, a Gran Canària. Després de moltes dificultats per l'inhòspit del terreny, la seva construcció va finalitzar el 1930, encara que la seva llum, perceptible a una distància de 75 milles, no va ser encesa fins al 1933. Actualment el Far d'Orchilla no està en ús. Des del sender GR-131 hi ha una desviació del camí fins al monument al Meridià Zero. 
En poca estona ens plantem al Far d’Orchilla, punt final d’aquest GR-131 de el Hierro. 

Curiositats: 
(1) Cada quatre anys, els “herreños” treuen la Virgen de los Reyes de la seva ermita, situada a La Dehesa, i la condueixen fins a la capital de l'illa en una popular romeria coneguda com la Baixada de la Verge. Després de celebrar una missa al santuari, les autoritats porten la imatge fins a la Pedra del Regidor, on és lliurada al poble per ser conduïda fins a Valverde per l'anomenat Camno de la Virgen, un trajecte d'una mica més de 37 quilòmetres que transcorre per antigues sendes de bestiar. A través del GR-131 cobrirem aquest trajecte en el camí de tornada, seguint els passos de la Mare de Déu en el retorn a l'ermita, un lloc recòndit i apartat situat a terra de pastors. El Camino de la Virgen està dividit en ratlles que marquen els límits entre les diferents poblacions de l'illa, on té lloc el lliurament de la imatge d'un poble a un altre. A les ratlles és inevitable la rivalitat entre veïns: el que porta la imatge no vol deixar-la i el que l'ha de rebre s'afanya per fer-ho com més aviat millor. Cada població rep la "Mare Estimada" acompanyada dels seus sants patrons, enmig de la dansa de ballarins abillats amb la vestimenta tradicional i la sonoritat de xiulets, tambors i “chácaras”. 

(2) El far d'Orchilla està situat al municipi del Pinar de El Hierro, sobre la punta de l'Orchilla. Es troba enclavat en un punt històric referenciat per la cartografia de l'antiguitat, ja des de l'època de Claudio Ptolomeo. També els francesos van establir el meridià zero en aquesta punta el 1634. El 25 de setembre de 1933 va ser encès per primera vegada pels seus torrers fundadors, Carmelo Heredia, natural de Múrcia i Rafael Medina, oferint als navegants un far de segon ordre de llum blanca amb centelleigs cada cinc segons, perceptible a 75 milles nàutiques. El far d'Orchilla és l'edifici civil més important de l'illa de El Hierro, només compta amb setanta-cinc anys. L'arquitectura insular històrica es mou dins de dos paràmetres molt concrets, l'arquitectura religiosa d'encuny mudejarista que, partint del barroc, incorpora elements constructius vernacles; i l'habitatge popular, casa d'ús agropecuari que conforma caserius en allò que s'ha anomenat l'estil canari. Per la data de construcció (entre 1924 i 1933) es pot parlar d'un edifici monumentalista immers en la fase terminal de l'eclecticisme, a la vora del racionalisme històric. De grans proporcions, està construït enterament en pedra de pedra picada; al costat del mateix es troba una tabaiba gegant, possiblement la més gran en extensió, no en altura, de totes les Canàries. Aquesta mena d'euphorbia és molt abundant a tota la zona d'Orchilla. 

Breu: 
Darrera etapa que finalitza el GR-131 El Hierro al Far d’Orchilla. 
Una etapa curta però molt bonica paisatgísticament per l’observació de diferents fenòmens volcànics de gran bellesa. 
Una llarga caminada que ens ha sorprès i agradat molt per la seva gran diversitat de paisatges, flora i fauna, que ens ha permès conèixer profundament la essència de l’illa de El Hierro. 
Cal tenir en compte que s’ha de tornar a l’Ermita de la Virgen de los Reyes, on tenim estacionat el vehicle, duplicant la distancia i el desnivell. 
Per l’illa ens hem mogut amb la xarxa de guaguas/bus, taxi i cotxe de lloguer, tenint Tamaduste com a base d’operacions. 

Els senderistes: Josep i Mercè 

Print Friendly and PDF

GR 131 / El Hierro / Etapa 2 / Valverde-Ermita Virgen de los Reyes





De camí al santuari de la Devesa 

En la seva etapa segona, el sender GR-131 que es coneix popularment com a Camino de la Virgen, segueix els passos dels romeus que, des de la vila de Valverde, acompanyen la patrona de l'illa de tornada fins a La Dehesa, terra austera de pastors on la Virgen de los Reyes té el seu santuari.



Desnivell: (+) 945 metres / (-) 860 metres aprox. 

Distància: 27,60 Km. aprox. 

Ruta: Valverde (1), Tiñor, Cuatro Esquinas, San Andrés, La Llanía, Cruz de los Reyes, Malpaso, Binto, Cruz de los Humilladeros, Piedra del Regidor, Ermita Virgen de los Reyes (2) 

Recorregut: 
De Valverde a la Raya de Tejegüete 
La tercera etapa del GR-131 parteix de l'església de la Mare de Déu de la Concepció, a la vila de Valverde, i es dirigeix al sud-est en direcció a Tiñor. Després de travessar aquesta població, s'arriba fins a la Raya de Tejegüete, on es produeix el lliurament de la Virgen de los Reyes de Valverde al Mocanal Nord (a la Pujada, i al contrari a la Baixada), un tram pel qual els caminants estaran acompanyats per una vegetació de fayal-brezal, preludi del futur bosc de monteverde que trobaran més endavant. En diverses ocasions durant el recorregut el visitant trobarà senyals de la Ruta de l'Aigua o de l'Arbre de Garoé, ja que és coincident en un tram amb el Camino de la Virgen, si bé per arribar-hi cal agafar un trencall. El camí també travessa vies asfaltades i circumda les instal•lacions de la central hidroeòlica de Gorona del Vent, la part més important d'un projecte que pretén que l'illa de El Hierro sigui autosuficient energèticament i s'abasteixi únicament i exclusivament mitjançant energies renovables. 
De les Cuatro Esquinas a la Raya de la Mareta 
Una mica més endavant, s'arriba a Las Cuatro Esquinas, un lloc on els romeus descansen durant la Baixada i la Pujada de la Verge, per accedir després a la ratlla del mateix nom, on es produeix el lliurament de la imatge de el Mocanal Norte a San Andrés. En aquesta part de la ruta, el camí és ample i agradable, travessa diverses senderes i s'endinsa en una pineda de radiata (Pinus radiata) on hi ha peus de pi canari (Pinus canariensis) que intenten colonitzar el territori. El sender passa entre murs de maçoneria en sec que delimiten les propietats dels herreños on es desenvolupen pastures i cultius farratgers com el tagasaste o escobó (Chamaecytisus proliferus). En aquesta zona podrem veure ramats d'ovelles, algunes vaques i exemplars equins al costat dels petits volcans que tenen lloc en aquesta part del camí. Després de la Raya de la Cruz del Niño, on es produeix el lliurament de la Virgen de los Reyes de San Andrés a Isora, arribarem a la Raya de la Mareta, punt de lliurament de la imatge entre Isora i El Pinar. 
La Raya de La Llanía 
Més endavant, s'arriba al Parc Rural de Frontera pel camí de la Llanía, on es poden observar les tasques de restauració hidrològica forestal realitzades després de l'incendi del 2007. En aquest enclavament hi ha un mirador des d'on es pot veure l'interior d'un cràter. En aquesta zona es creuen diversos senders, marcats amb diferent color, a l'anomenada zona de La Hoya de Fireba, lloc on s'emplaça la Raya de la Llanía (lliurament de la Verge del Pinar al Golfo). Seguint la carretera, el camí s'endinsa en boscos de laurisilva, formats per espècies que només es troben a la regió macaronèsica, per passar a la sempre ventosa línia de cim, on abunden peus dispersos de pi o rodals barrejats amb formacions de fayal -brezal. Continuant el camí s'arriba a la Pedra de Dos Hermanas, situada a 1.360 m d'altitud, aconseguint la part superior del llom que delimita la Vall del Golfo. Després d'abandonar la via asfaltada i accedir al pic de Tenerife, una línia de pals de fusta marca el camí fins arribar a la zona coneguda com a Tábano, un vessant inclinat cap a la Vall del Golfo. 
Des de la Raya del Cepón fins a la de Binto 
Es continua fins al barranc dels Cepones on es troba la Raya del Cepón (lliurament del Golfo al Pinar) des d'on un sender paral•lel a la via asfaltada que travessa l'illa a la part superior ens conduirà fins a la Cruz de los Reyes , lloc on s'aixeca una gran creu de fusta i on podrem beure aigua d'una font. Des de la zona de cim les vistes a la badia del Golfo i la zona sud són espectaculars. Gairebé no hi ha vegetació, i la que hi ha lluita contínuament amb el fort vent. Pels vessants de jable vermellós (sorra volcànica) ascendirem suaument al pic Malpaso que, amb una altitud de 1.501 m, és el punt més alt de l'illa, des d'on es veuen les illes de Tenerife, La Gomera i La Palma en dies clars. A partir d'aquest moment, la resta del camí comença el descens. A la zona de Binto, de jable negre, hi ha la raya del mateix nom, on es produeix el lliurament de la Verge entre El Pinar i Sabinosa. Des de la Raya de Binto podrem observar els volcans de la zona de La Restinga, els vessants del Julán i el far d'Orchilla. Un altre punt destacat del traçat és la Cruz de los Humilladeros, descansador proveït d'aigua. Poc després, el sender es veu interromput per un bosc de pi radiata amb exemplars de pi canari dispersos. A la sortida del mateix, es veuen ja unes pastures que ens sorprendran per la seva verdor, sorpresa que es manté en endinsar-nos en un magnífic fayal-brezal. La pista puja i transita majoritàriament per un camí delimitat per les parets de pedra de les finques dels prats, on és freqüent observar les ovelles pasturant. Exemplars de savina apareixen molt tímidament i és freqüent la presència de fayas als límits de les parcel•les. Durant el camí, gaudirem d’unes magnífiques vistes de la zona comunal de La Dehesa. 
La Piedra del Regidor i l'ermita de La Dehesa 
Abans d'arribar a la destinació final, a les faldes d'una muntanya hi ha la Piedra del Regidor, on a la festivitat de la baixada es deixa descansar la Mare de Déu. Durant aquesta festa les autoritats insulars i les de la confraria de la Mare de Déu traslladen la patrona fins a la Piedra del Regidor, on és presa pel poble a l'alba, sent els primers a carregar-la els habitants de Sabinosa. Des de la Piedra del Regidor, el camí es desvia uns metres fins arribar al punt final d'aquesta etapa, l'ermita de la Virgen de los Reyes, una construcció senzilla que destaca per la blancor entre el verd i el negre de l'entorn que l'envolta, i estada de la patrona de El Hierro. 

Curiositats: 
(1) Valverde està situada sobre un vessant, a uns 600 m d'altitud, sent l'única capital canària que no té cap costa. La localitat té uns 1.800 habitants i consta de dues vies principals, creuades per nombrosos carrerons, moltes vegades d'elevat pendent. Està dividida en tres barris: Tesine, el superior, El Carrer, al centre, i El Cap, a les cotes inferiors. A Valverde hi ha el Cabildo Insular del Hierro i els principals edificis administratius, així com la major part dels serveis essencials de l'illa. Arquitectònicament destaca l'edifici de l'ajuntament, d'estil típicament canari, i l'església de Santa Maria de la Concepción, construïda al segle XVIII. També de la mateixa època és la imatge de la Mare de Déu que s'hi allotja a l'interior. El temple compta a més amb una talla genovesa de gran valor artístic, el Crist de la Columna. Antigament, Valverde va ser una petita població de pastors, fins que les autoritats senyorials van ubicar-hi les funcions administratives, militars i religioses, atorgant-li el títol de villazgo. El seu nom prové dels antics boscos de laurisilva i fayal-brezal que cobrien aquesta zona, avui convertits en pastures. La Vila de Santa Maria de Valverde o La Vila és la capital del municipi de Valverde i de El Hierro des de la conquesta de la illa, al començament del segle XV. Abans de la conquesta, l'illa estava habitada pels bimbaches. Aquests antics habitants de El Hierro eren imazighen o berbers, és a dir, aborígens del nord d'Àfrica. Actualment, la capital es troba situada sobre l'antic assentament bimbache d'Amoco. 

(2) Cada quatre anys, els “herreños” treuen la Virgen de los Reyes de la seva ermita, situada a La Dehesa, i la condueixen fins a la capital de l'illa en una popular romeria coneguda com la Baixada de la Verge. Després de celebrar una missa al santuari, les autoritats porten la imatge fins a la Pedra del Regidor, on és lliurada al poble per ser conduïda fins a Valverde per l'anomenat Camno de la Virgen, un trajecte d'una mica més de 37 quilòmetres que transcorre per antigues sendes de bestiar. A través del GR-131 cobrirem aquest trajecte en el camí de tornada, seguint els passos de la Mare de Déu en el retorn a l'ermita, un lloc recòndit i apartat situat a terra de pastors. El Camino de la Virgen està dividit en ratlles que marquen els límits entre les diferents poblacions de l'illa, on té lloc el lliurament de la imatge d'un poble a un altre. A les ratlles és inevitable la rivalitat entre veïns: el que porta la imatge no vol deixar-la i el que l'ha de rebre s'afanya per fer-ho com més aviat millor. Cada població rep la "Mare Estimada" acompanyada dels seus sants patrons, enmig de la dansa de ballarins abillats amb la vestimenta tradicional i la sonoritat de xiulets, tambors i “chácaras”. 

Breu: 
Segona etapa, la més llarga, que travessa quasi bé tota l’illa pel conegut i popular Camino de la Virgen.
En aquesta etapa tenim un munt d’ingredients que ens faràn l’etapa molt entretinguda.
Una etapa molt interessant que ens farà fruir dels diferents ingredients tant diversos com: paisatge, fauna, corriols, fonts, tradicions, camins, flora, vistes, ermites, pedres, rayas, volcans, boira i vent entre d’altres. 
Mentre ens apropem al final de l’etapa, podem veure clarament el crater del volcà d’Orchillla, on al seu darrere hi ha el Faro d’Orchillla, punt final del GR-131 de El Hierro. 
Per l’illa ens hem mogut amb la xarxa de guaguas/bus, taxi i cotxe de lloguer, tenint Tamaduste com a base d’operacions. 


Els senderistes: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF

GR 131 / El Hierro / Etapa 1 / Tamaduste-Valverde





De la costa cap a l'interior 

La primera etapa del sender GR-131 comença a la zona nord de l'illa, al petit poble de Tamaduste, un racó tranquil envoltat de natura que a poc a poc es va convertint en lloc d'estiueig.
L'etapa finalitza a Valverde, la capital del Hierro, on el visitant podrà passejar pel seu acollidor nucli històric.



Desnivell: (+) 560 metres aprox. 

Distància: 3,50 Km. aprox. 

Ruta: Tamaduste (1) - Valverde (2) 

Recorregut: 
La primera etapa del sender GR-131 té una longitud de més de tres quilòmetres i comença al costat del panell situat al poble. 
En el tram inicial, coincideix amb l'etapa de Tamaduste a Echedo, corresponent al sender circular que voreja tota l'illa, fins que se separen. 
Uns metres abans de començar la pujada a Echedo, el caminant es pot desviar fins al mirador situat a l'entrada de Tamaduste, des del qual es té una magnífica vista de la costa i del petit poble. 
Continuant el sender, s'ascendirà de forma gradual des de la carretera fins a arribar a unes finques amb cultius abandonats i colonitzades per una vegetació diversa, com tabaibes (Euphorbia sp.), vinagreres (Rumex lunaria), farigoles (Thymus vulgaris) o tuneres (Opuntia dillenii). 
Després d'arribar a un encreuament, el caminant ha d'abandonar el sender que es dirigeix a Echedo (senyalitzat), l'ascens continua sobre substrat terrós de tonalitats negroses, símptoma de la joventut volcànica de l'illa. 
A poc a poc, el camí s'endinsa per zones agrícoles i continua sobre pistes asfaltades que recorren ambients dominats per la vinagrera, endemisme canari d'àmplia extensió a l'illa de El Hierro, entre els quals es desenvolupen exemplars profusament d'una altra planta, en aquest cas invasora, la pita (Agave americana). 
Pel camí, es poden trobar habitatges dispersos, habitualment emblanquinats en blanc i envoltats de parcel•les amb fins agrícoles, alguns d'ells abandonats. 
Ràpidament, s'accedeix als voltants de la capital, Valverde, i a través dels seus carrers es travessa còmodament el petit i acollidor nucli històric fins arribar a l'església de la Mare de Déu de la Concepció, on tradicionalment finalitza la festa de la Baixada de la Verge dels Reis. 

Curiositats: 
(1) La petita localitat costanera de Tamaduste, situada al Nord-est de l'illa d'El Hierro, és a escassos tres quilòmetres de l'aeroport de Los Cangrejos, cosa que no impedeix que aquest lloc sigui un dels més tranquils de l'illa. Escollit cada cop més pels turistes que busquen descansar en aquest antic poble de pescadors, està envoltat d'un entorn natural de gran bellesa, i és un enclavament excel•lent per practicar el senderisme. Tamaduste és famós per la seva platja familiar, coneguda com “El Riu Tamaduste”. Es tracta d'una cala formada per una entrada de mar gairebé circular i d'aigües transparents i tranquil•les, que es pogués confondre amb un llac. La blancor de les cases que envolten “El Río” contrasta vivament amb el negre de la seva sorra, d'origen volcànic. 

(2) Valverde està situada sobre un vessant, a uns 600 m d'altitud, sent l'única capital canària que no té cap costa. La localitat té uns 1.800 habitants i consta de dues vies principals, creuades per nombrosos carrerons, moltes vegades d'elevat pendent. Està dividida en tres barris: Tesine, el superior, El Carrer, al centre, i El Cap, a les cotes inferiors. A Valverde hi ha el Cabildo Insular del Hierro i els principals edificis administratius, així com la major part dels serveis essencials de l'illa. Arquitectònicament destaca l'edifici de l'ajuntament, d'estil típicament canari, i l'església de Santa Maria de la Concepción, construïda al segle XVIII. També de la mateixa època és la imatge de la Mare de Déu que s'hi allotja a l'interior. El temple compta a més amb una talla genovesa de gran valor artístic, el Crist de la Columna. Antigament, Valverde va ser una petita població de pastors, fins que les autoritats senyorials van ubicar-hi les funcions administratives, militars i religioses, atorgant-li el títol de villazgo. El seu nom prové dels antics boscos de laurisilva i fayal-brezal que cobrien aquesta zona, avui convertits en pastures. La Vila de Santa Maria de Valverde o La Vila és la capital del municipi de Valverde i de El Hierro des de la conquesta de la illa, al començament del segle XV. Abans de la conquesta, l'illa estava habitada pels bimbaches. Aquests antics habitants de El Hierro eren imazighen o berbers, és a dir, aborígens del nord d'Àfrica. Actualment, la capital es troba situada sobre l'antic assentament bimbache d'Amoco. 

Breu:
Primera etapa i pressa de contacte amb el GR 131 EL Hierro. 
Una etapa en pujada sostinguda deixant enrere la relaxant localitat de Tamaduste. 
Anem prenent contacte amb el paisatge, fauna i flora tant característiques de l’illa. 
Una etapa molt interessant amb els suficients ingredients per donar-nos molt bones sensacions respecte al que ens resta de la travessa. 
Per l’illa ens hem mogut amb la xarxa de guaguas/bus, taxi i cotxe de lloguer, tenint Tamaduste com a base d’operacions. 

Els senderistes: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF

GR 131 / El Hierro






La més petita i jove de les Illes Canàries 

El Hierro és l'illa més petita i occidental de les illes que conformen l'arxipèlag canari. 
Amb només 278 quilòmetres quadrats de superfície, alberga un ric patrimoni natural i una gran diversitat d'ecosistemes, la preservació dels quals ha fet que el seixanta per cent del seu territori estigui protegit per llei. 
L'any 2000, la UNESCO es va sumar a aquest reconeixement, declarant a la menor de les Illes Canàries com a Reserva de la Biosfera. 
Aquest petit tresor de la biodiversitat conté una sorprenent varietat paisatgística, des de les excel•lents mostres de savinars i densos pinars de pi canari, fins a les zones rocoses i els grans penya-segats, sense oblidar els rellevants monuments geològics i colades de lava que posen de manifest el seu origen volcànic.



Desnivell: +1.590 metres aprox. 

Distància: 37 Km. aprox. 

Etapes: 
01  Tamaduste - Valverde <> 3,50 Km. / +560 metres / -0 metres 
02  Valverde – Ermita Virgen de los Reyes <> 27,60 km. / +945 metres / -860 metres
03  Ermita Virgen de los Reyes – Faro de Orchilla <> 5,50 Km. / +0 metres / -585 metres 

Etapes extra:
01 Sendero La Maceta – Las Puntas 
02 Sendero Tamaduste – Roque de las Gaviotas 

Birding: 
La travessa prioritza no dur molt de pes, motiu que no permet dur una càmera fotogràfica en condicions per registrar les aus, vol dir que totes les fotos estan presses amb una càmera de butxaca convencional mirant d’apropar-me tot el possible abans de que fugin. 
Malgrat les limitacions, el GR passa per indrets molt adequats per l’observació d’aus. 
Vam poder identificar clarament Xoriguer comú (molt abundant), Piula de Berthelot, Canari, Polit cantaire, Remena-rocs i Baldriga cendrosa entre d’altres. 

Curiositats: 
El Hierro (turísticament) ha agafat molta embranzida des de realització de la sèrie de televisió anomenada “El Hierro”. 
Una sèrie hispano-francesa que consta de dues temporades, de thriller i drama, i que mostra els costums, tradicions i els indrets més interessants de l’illa.

Breu: 
El sender GR-131 recorre el centre de l'illa de El Hierro, des de l'extrem nord fins al sud, i coincideix en la seva etapa principal amb el tradicional Camino de la Virgen, columna vertebral de l'illa, adquirint així un simbolisme cultural i religiós com pocs senders de Canàries. 
La ruta, dividida en tres trams, parteix de la costa nord-oriental des de Tamaduste, fins a l'extrem sud més occidental, la punta de l'Orchilla, on s'erigeixen el far del mateix nom, punt final del trajecte, i el monument al Meridià Zero.
Un sender ben traçat per l’interior de l’illa, que transita pels punts de més interès i travessa aquesta reserva de la Biosfera, oferint-nos un ampli ventall de paisatges de tot tipus. 
Una Reserva de la Biosfera, autèntic tresor de l’illa, que ens ha sorprès molt gratament per la seva riquesa de fauna i flora.
El Hierro es una illa amable amb pobles tranquils de cases acolorides, gent tranqui-la, endemismes de flora i fauna, paisatge de natura i una gastronomia particular. 
Les etapes es poden escorçar o allargar a gust del consumidor, però creiem que les distancies de les etapes són les adequades per poder gaudir de la caminada. 
El Hierro disposa d’una xarxa de Guaguas/Bus de TransHierro, per poder combinar alguna de les etapes de manera més sostenible.  
Hem caminat tranquil•lament, xino-xano, palpant la llum, el paisatge, els costums, la natura i demés ingredients que formen part de la travessa. 

Els senderistes: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF