Pic du Milieu 3131Grand Tapou 3150

---

Trescant pel Massís del Vignemale 

El massís del Vignemale és un territori de llegenda, ambició, coratge i passió. 

Un món de gel i roca agrest i salvatge, allunyat de les provocacions dels éssers humans al cor de la Serralada Pirinenca per exercir el seu poder geològic i ambiental lliure i serè. 

Un paisatge que va captivar els romàntics, els exploradors i els científics del segle XIX. 

Víctor Hugo va comparar les afilades torres calcàries del Vignemale amb els capitells gòtics de les catedrals de Notre Dame, Estraburg i Anvers. 

I l'explorador aristòcrata Henry Rusell, viatger universal i pioner al pirineisme esportiu a finals del segle XIX, es va enamorar de la muntanya fins al punt de pagar a les autoritats franceses un simbòlic franc a l'any de lloguer per habitar en unes grutes excavades per ell mateix sobre la glacera d'Ossoue.

Desnivell:  + 1.320 metres aprox.

Distància:  12,60 Km. aprox. 

Punt de partida: Barrage d'Ossoue. 

Des de Gavarnie prenem la carretera D-128 en direcció a Barrage d’Ossoue. 

Una estreta pista de 8 Km. on trobarem els primers 4 Km. asfaltats, 2 Km. de pista en bon estat i 2 Km restants en estat regular. 

Estacionem el vehicle al final de la mateixa, prop de la Barrage d’Ossoue o fins on podem arribar amb el vehicle. 

Veure punt de partida a Google Maps. 

Ruta: 

Barrage d'Ossoue, GR-10, Llacs de Monferrat, collada, Pic du Milieu, collada, Grand Tapou, collada, Llacs de Montferrat, GR-10, Barrage d’Ossoue. 

Recorregut: 

Baixem escassos metres per pasar per un pontet de ferro i continuar , en direcció Sud, pel sender de gran recorregut GR-10. 

Més endavant, pasat un solitari arbre i propers a la Cabane de Lourdes, abandonem el GR-10 i prenem a mà dreta un corriol herbós que remunta en clara direcció Oest. 

Xino-xano, en mantinguda pujada, caminem en mig de la boira que ens amaga l’espectacular paisatge que ens espera. 

Arribem als Llacs de Montferrat on fem una aturada per fer un mos mentre les boires comencen a escampar. 

Prosseguim la caminada tot fruint de la colossal silueta de les muntanyes que tenim en front. 

Sense pèrdua, anem fent camí tot passant per diferents congestes sense necessitat de grampons. 

Anem remuntant diferents pendents, sempre per un camí que fuig majoritàriament de les tarteres.

Finalment arribem a la collada que separa els dos grans cims que son el nostre objectiu d’avui. 

Per l’esquerra, molt proper, en poca estona assolim el Pic de Milieu amb una cota de 3.131 metres. 

Les vistes son realment impressionants, podem distingir el Montferrat, Midi d’Octau, Garmo negro, Mont perdut, Taillon, Marboré, Gabietos, Astazus i Bretxa de Rotllan entre molts altres.

Desprès de gaudir de l’esplèndid i valuós panorama ens fixem en el majestuós cim que tenim tot just davant, en direcció oposada. 

Des d’aquest punt sembla una carena prou difícil de remuntar, però ja veureu que no es gens difícil. 

Baixem a la collada, deixem les motxilles temporalment i comencem a enfilar pel fil de l’ample carena sense gran dificultat.

Ràpidament, ens plantem al capdamunt del Grand Tapou amb una cota de 3.150 metres. 

Impossible descriure les extraordinàries i fascinants vistes que ens brinda aquest airós cim. 

A més de totes les vistes anteriors del Pic du Milieu, podem observar el refugi de Baysselance i gran parts de tots dels reconeguts cims que l’envolten. 

Reposem una bona estona mentre situem e identifiquem els cims. 

Seguidament, tornem a la collada, recuperem les motxilles i comencem a davallar tranquil•lament. 

En tot moment, tenim al davant la captivadora silueta de quasi tots els cims de la Vall d’Ordesa i Mont perdut. 

Xau-xau, desfem tot el camí de pujada fins arribar novament a la Barrage d’Ossoue. 

Breu:

Una excel•lent i agraïda ascensió a dos grans cims de 3.000 metres de la zona de Gavarnie.

Espectaculars, en tot moment, les vistes de 360º que ens ofereixen els dos cims assolits. 

Una més de tantes rutes i camins que ens ajuden a transitar i conèixer més les entranyes d’aquests grans circs de muntanya. 

Tot plegat, hem estirat les cames i hem gaudit d’una bona jornada de muntanya. 

Els caminants: David, Gloria, Jesús, Josep i Mercè

       

Pic d’Estaragne 3006 Pic Campbieil 3173 Pic Lentilla 3157

---

3x3000 pel massís de Néouvielle 

El massís de Néouvielle és una serralada de la cadena dels Pirineus situada al departament dels Alts Pirineus a la regió d'Occitània, a França. 

Mesura 25,5 km de llargada i 17 km d'amplada, i culmina al Pic Long a 3.192 metres. 

El massís de Néouvielle és el massís més alt dels Pirineus íntegrament a França, sent el massís de Vignemale més alt però situat a la frontera entre Espanya i França. 

És el sisè massís més alt de tota la cadena després dels de Maladeta (3.404 m), Posets (3.375 m), Monte Perdido(3.348 m), Vignemale (3.298 m) i Perdiguero (3.222 m)4. Es pot dividir en dues parts principals: la zona del Pic Long al sud, amb roques sedimentàries d'altitud, que forma part del Parc Nacional dels Pirineus, i la zona del Pic de Néouvielle al nord, amb roques plutòniques, que integra el Néouvielle. reserva natural nacional (2.300 ha); algunes zones perifèriques del massís no tenen un estat de protecció més que les zones naturals d'interès ecològic, faunístic i floral (ZNIEFF). 

Es tracta d'un massís lacustre amb prop de 70 estanys catalogats, que posseeix una gran diversitat vegetal i animal, i compta amb diverses espècies aquàtiques d'alta muntanya, o dependents del medi aquàtic.

Desnivell: +1.300 metres aprox. 

Distància: 13 Km. aprox. 

Punt de partida: Lac de Cap de Long. 

Entrant a França pel túnel de Bielsa, continuem per la carretera D-118. 

Al poble de Fabian continuem per la carretera D-929 fins el mateix Lac de Cap de Long. 

Veure punt de partida a Google Maps. 

Ruta: 

Lac de Cap de Long, carretera D-929, trencall, circ, coll, Pic d’Estaragne, pas de roca, Pic de Campbieil, coll, Pic Lentilla, coll, riu de Cap de Long, Lac de Cap de Long 

Recorregut:

Iniciem la ruta a la presa del llac de Cap de Long i baixem per la carretera asfaltada D-929, aproximadament 2 quilometres. 

A má dreta, veurem un planell de la zona i uns petits esglaons que ens indiquen el inici del camí a seguir. 

Enfilem muntanya amunt pel mig de la vall en suau pujada mentre es van obrint les airoses vistes del Pic d’Estaragne. 

Arribem al fons del circ i comencem a remuntar més decididament, sempre paral•lels i a l’esquerra de la pedrera sota l’esvelt Gran Pic des Alharisses.

Xino-xano anem remuntant amb decisió fins que arribem a un tram horitzontal que va a buscar la vessant Est per atacar el cim. 

Un cop encaminats, passem per alguna petita grimpada i en poca estona ens plantem al Pic d’Estaragne (1er 3.000 del dia). 

Gaudim de les esplèndides vistes, Monte Perdido, Pic Campbieil i la Munia entre d’altres. 

Des del Pic d’Estaragne sembla l’accés al Pic Campbieil prou exigent, però anirem fent pas a pas i veurem que s’accedeix sense gaire dificultat. 

Reprenem la caminada i comencem a flanquejar fins anar a cercar una mena de fondalada per on anirem remuntant còmodament, però en franca pujada. 

Arribem al coll i continuem propers a l’aresta fins trobar el pas de Placa que no presenta cap dificultat superior però que en cas de pluja o neu, caldria mirar-s’ho atentament. 

Sortim a una mena de collet previ i arribem còmodament al Pic Campbieil (2on 3.000 del dia). 

Fruïm de les espectaculars vistes de tot el massís del Monte Perdido, Ordesa i voltants (veure imatge amb detall AQUI). 

Podem observar el Cotiella, la Munia, el Turbón, Midi du Bigorre i tots els cims de massís del Monte Perdido i Ordesa entre d’altres, tot un espectacle. 

Continuem la caminada i baixem fins el coll i cruïlla de camins, per la dreta a la tornada baixarem.

Continuem doncs recte fins el Pic Lentilla, també anomenat Pic Campbieil SSW (3er 3.000 del dia), 

Les vistes tornen a ser impressionants, emperò ara tenim més proper el massís del Monte Perdido i Ordesa. 

Desprès de la grata contemplació, desfem el camí fins al coll citat abans i per l’esquerra iniciem la davallada. 

Una davallada prou llarga, primer per un terreny terrós i còmode, desprès per durs trams de roca i algun que altre incòmode pedregal fins arribar a creuar el riu Cap de Long. 

Seguidament anirem alternant petites pujades i baixades per un terreny variat i rocós, rondant la vessant Sud del llac de Cap de Long.

Xano-xano, amb la calma, anem caminant fins arribar al inici de la caminada i presa del llac de Cap de Long.

Breu:

Caminada per aquest fantàstic Parc i Reserva Natural de Néouvielle. 

Avui l’objectiu es fer un 3x3000 de cims accessibles i a la vegada fer la ruta circular tornant per la vora del llac de Cap de Long. 

Anar col•leccionant cims de 3000 i gaudint de les entranyes d’aquest massís tan espectacular. 

Tot plegat, hem estirat prou les cames i hem gaudit d’una bona jornada de muntanya. 

Els caminants: Jesús i Josep

Garmo Negro 3065 Algas Norte 3018

---

Un gran cim amb esplèndides vistes

Punt culminant del Massís d’Argualas. La designació dels seus cims ha estat objecte de confusió. Els primers pirineistes anomenaven el Garmo Negro (3064 m), Pic d'Arualas o d'Argalas. Per contra es deia Pic d'Algas, el que avui coneixem com Argualas (3046 m), que també va rebre el nom de Pic de la Bandera. La veu Garmo és molt utilitzada al Pirineu aragonès per referir-se a cims, en general, poc accessibles. És un celtisme que ha arribat a l'aragonès a través del llatí. En molts casos acompanya la paraula, un adjectiu relacionat amb un color o tonalitat: Garmo Negro, Garmo Blanco, Garmo de Albas.

Desnivell: + 1.600 metres aprox. 

Distància: 10 Km. aprox. 

Punt de partida: Baños de Panticosa. 

Des de Panticosa, per la carretera A-2606 arribem a Baños de Panticosa. 

Davant de la Casa de Piedra, hi ha un ampli aparcament. 

Ruta: 

Baños de Panticosa, Majada Baja, Majada Alta, Collado Argualas, Garmo Negro, Cresta de Algas, Algas Norte, Collado Argualas, Majada Alta, Majada Baja, Baños de Panticosa 

Recorregut: 

Sortim de Baños de Panticosa, en sentit Oest, per un corriol que fent ziga-zagues va guanyant cota decididament fins la Majada Baja. 

El camí continua pujant sense pausa fins a la Majada Alta, mentre l’imponent silueta del nostre objectiu principal ens observa. 

Més endavant, enllacem amb la Senda al Collado de Pondielos, però l’abandonem ràpidament per continuar en sentit Oest per un terreny tarterós, traçant una gran diagonal fins al Collado de Argualas.

Anem regirant en sentit Nord, sense defallir, per la costeruda pujada per un terreny força pedregós, mentre les vistes ens regalen uns paisatges esplèndides. 

Sense presa però sense pausa arribem al capdamunt de l’airós cim del Garmo Negro amb una cota de 3.065 metres. 

Les vistes de Picos del Infierno son espectaculars, podem reconèixer un munt de cims de renom com el Balaitous, Palas, Midi d’Ossau, Collarada, Gran Facha entre d’altres. 

Fem un repòs i les merescudes fotos, abans de continuar la caminada. 

Davallem propers a la Cresta del Garmo Negro fins al collet que la separa de la Cresta de Algas. 

Anem a conquerir un segon cim per arrodonir la jornada d’alta muntanya. 

Seguidament, remuntem propers a la cresta fins al capdamunt del Pico Algas Norte amb una cota de 3.018 metres. 

Igualment les vistes son de màxima qualitat a las que afegim les de la cresta que continua fins l’esmolat Pico Argualas. 

Aprofitem novament per fer una aturada tècnica mentre fruïm de les vistes que ens brinda el cim. 

Ja en tenim prous cims per avui, i davallem pel mateix corriol fins al coll esmentat anteriorment. Seguidament, anem davallant fins enllaçar amb el camí de pujada, al Collado de Argualas. 

A continuació, la resta pasa per anar desfent tot el camí que hem dut de pujada.

Xino-xano, amb la calma anem fent la llarga baixada fins a Baños de Panticosa. 

Breu: 

Novament ens retrobem ampliant la llista de cims amb l’etiqueta de “3000” per aquest Pirineu tant esquerp i salvatge. 

El Garmo Negro es un cim majestuós, molt gran, envoltat de grans cims de renom. 

L’ascensió al Garmo Negro no regala res, donada la seva mantinguda i constant pujada que no cedeix en cap moment. 

Tot plegat, hem estirat força les cames i hem gaudit d’una esplèndida i profitosa jornada de muntanya. 

Els muntanyencs: David, Jesús, Josep, Josep M i Pep

 

Balaitous 3146per la bretxa Latour

---

La Muntanya pirenaica que Henry Russell anomenà el “Cervino pirenaico” 

El Balaitús (en francès Balaitous, en aragonès Pic Os Moros, en occità Vathleitosa) és un massís granític dels Pirineus, situat a la frontera entre Espanya i França, que marca el començament per l’Oest dels Alts Pirineus. El seu punt culminant és el pic Balaitús, de 3.144 metres. Sembla que el nom del massís prové de l'occità gascó "Vath" (vall) i "Leitosa" (lletosa). Una altra denominació és de Marmuré, o Gran Marmuré, que s'ha traduït en abundant cartografia espanyola com Pic dels Moros, nom que no compta amb tradició. 

Desnivell: + 1.800 metres aprox.

Distància: 11 Km. aprox.

Punt de partida: Embalse de la Sarra.
Des de la carretera A-136 ens apropem fins a Sallent de Gállego. Dintre de la població ens dirigim cap al Embalse de la Sarra. Arribats a l'embassament, hem de passar pel costat de la central elèctrica i continuar fins al final de l’embasament on estacionem el vehicle al costat del Puente de las Fajas. 

Ruta: 
Embalse de la Sarra - Puente de Las Fajas - Rio de Aguas Limpias - Tornadizas - Paso del Onso - Paso del Pino - Embalse de Respomuso - Refugio de Respomuso - Barranco de Respomuso - Bretxa Latour - Balaitous

Recorregut: 
1/   Sortim de l’embassament pel Puente de Las Fajas en direcció al refugi de Respomuso. El camí ronda en tot moment el riu de Aguas Limpias i ens ofereix diversitat de vistes, com salts d’aigua, congostos, cims esquerps, fauna i tolls d’aigua entre d’altres. La pujada cap al refugi , encara que mantinguda és de bon caminar.
Arribant a la capçalera de l’embassament de Respomuso i a la Virgen de las Nieves, les vistes s’eixamplen oferint-nos una visió esplèndida del Petit Facha i de l’imponent Gran Facha amb la seva silueta piramidal. Ens apropem fins al refugi de Respomuso on farem nit i reposarem amb l’idea d’atacar el cim al dia següent que gosa d’una bona previsió meteorològica.
2/   De bon matí prenem l’esmorzar “típic de refugi” i ens posem en marxa immediatament. Pel darrera del refugi surt el corriol que s’enfila amb decisió pel Barranco de Respomuso. Anem guanyant cota pel corriol ben marcat que ens duu sense pèrdua, mentre guaitem un isard i família que ens observa atentament la nostra progressió.
Uns tres-cents metres més amunt del refugi, ja ens calcem els grampons per avançar amb més diligencia. Anem travessant congestes i guanyant cota envoltats d’unes vistes immillorables de l’esmolada Cresta del Diablo, Picos del Infierno, Gran Facha i un munt de cims enfarinats. Després d’una estona considerable divisem la Brecha Latour i mentre ens apropem la traça es va inclinant en proporció.
La bretxa en qüestió està ben farcida de neu, però presenta un bon estat que facilita la progressió. Un cop dintre de la canal, l’abandonem en poca estona per passar a la roca que ens brinda una grimpada a primera vista més amable per l’esperó situat a la dreta de la bretxa. Seguim grimpant amb passos de III, a estones per les "clavijas" i a estones pel mig de l’esperó cercant la ruta més evident, sense badar gaire doncs qualsevol errada pot ser definitiva. Xino-xano ens plantem al capdamunt de l’esperó i de sobte les vistes son impressionants.
El Balaitous a la nostra dreta, l’airosa agulla Cadier a la nostra esquerra i un espectacular visió panoràmica d’un mar de cims dels Pirineus. Fem un repòs mentre observem la pala final que s’enfila amb decisió fins al nostre objectiu del dia. Ens tornem a calçar els grampons i afrontem la pujada propers a l’Aresta de Costerillou. Pas a pas, amb decisió i cautela, arribem al llom on l’inclinació cedeix definitivament oferint-nos una arribada plaent per gaudir dels últims metres.
No cal dir que les vistes son immillorables per totes bandes. El dia es radiant i al mateix temps hi ha una boira per sota dels pics que ofereix un aspecte realment preciós. Arribem al cim del Balaitous contents, doncs feia temps que no havíem dut a terme una ascensió d’alta muntanya.
Esperàvem trobar-nos el famós trípode de ferro que coronava el cim, però estava tot desmantellat i doblegat segurament per les inclemències meteorològiques. Només resta un punt geodèsic com a referència del cim. Podríem descriure un llistat de cims que es divisen, però cal remarcar el Midi d’Ossau que ofereix una foto esplèndida. Poca estona dalt del cim, doncs fa força vent i no es presta a la contemplació merescuda.
Comencem a davallar pel llom fins a la pala força inclinada que ens dura altre cop al collet de la brecha. Pam a pam, concentrats, anem davallant sense més demora. Arribem a la punta de l’esperó i aprofitem per fer l’àpat del dia gaudint de les vistes i del sol radiant, en una mena de replà.
Iniciem el descens de la bretxa que circula per l’esperó amb un seguit de 5 ràpels situats cada 25 metres aproximadament per una corda de 60 metres. Aprofitem les reunions per admirar les reconegudes i desitjades crestes de Costerillou i del Diablo. A la cresta del Diablo podem observar el trident que segurament li doni nom a aquesta cresta que diuen que es de les més difícils del Pirineu. Amb l’últim ràpel ens situem a l’inici del corredor i ens ubiquem en un petit replà de neu a tocar de la rimaia on ens calcem altre cop els grampons.
Seguidament sortim amb cautela per l’inclinada pala que voreja la base de l’agulla Cadier. Poc a poc la inclinació va perdent intensitat mentre deixem enrere l’estupefaent bretxa, porta d’accés al Balaitous. Ara anem desfem el camí de pujada sense presses, gaudint de tot el que ens envolta, satisfets pel cim i per les sensacions que formen part de l’ascensió.
Més endavant ens treiem els grampons i acabem de desfer el camí fins al refugi on ens espera una merescuda recompensa en forma de cervesa. La resta consisteix en recollir els estris i baixar fins a l’embassament de la Sarra per tornar a la civilització.

Breu: 
Un cim molt desitjat des de fa temps que per unes coses i altres excuses no hem pogut afrontar fins ara. Igualment la ruta triada li dóna una dificultat que li posa la pebre per donar-li a l’ascensió l’atribut alpí o d’alta muntanya.
Un cim brillant per tots costats, altrament recomanable, que ens ha fet fruir de la muntanya en tots els sentits des del primer minut fins a l’últim.
Encara no hem acabat la sortida i el cap ja va tramant noves ascensions i rutes, es que no tenim remei.

Els caminants: Josep - Mercè - PeP i Xavi

Pic de la Font Blanca 2903per la Cresta de l’Arial

---

Cresta fronterera amb esplèndides vistes del Principat i dels vessants feréstecs de l'Arieja

Situat a la parròquia d'Ordino, el Pic de la Font Blanca (o de Rialb) és amb els seus 2.906 metres, una de les set úniques muntanyes d'Andorra que superen el 2.900 metres d'altitud. La seva carena és la frontera amb el departament francès de l'Arieja. És considerada pels muntanyistes una de les millors pales dels Pirineus. 

Desnivell: + 1.150 metres aprox.

Distància: 13 Km. aprox.

Punt de partida: Parc Natural de la Vall de Sorteny.
Situats a Andorra prenem la carretera CG-3 de La Massana en direcció a Ordino. Passat la població d’El Serrat veurem una bifurcació cap a la dreta que ens durà a un ample aparcament que barra el pas de la Vall de Sorteny on hi ha un petit centre d’interpretació.

Ruta: 
Aparcament Vall de Sorteny - Riu de Rialb - Refugi de Rialb - Cabana dels Planells de Rialb - Port de Siguer - Port Vell - Cresta - Pic de la Font Blanca - Portella de Rialb - Cabana dels Planells de Rialb - Refugi de Rialb - Riu de Rialb - Aparcament Vall de Sorteny

Recorregut:
Sortim de l’aparcament per un camí que s’endinsa en direcció Nord proper al cabalós Riu de Rialb. Seguim avançant en lleugera pujada pel mig del bosc fins sortir al davant del Refugi (lliure) de Rialb. Continuem pel marcat corriol que remunta la vall mentre les vistes s’eixamplen i el sol comença a il•luminar les puntes de les muntanyes. Una estona més i arribem a un segon pont on hi ha una bifurcació amb indicadors.
Prenem el corriol de la dreta, en direcció Nord-est, que ens durà sense pèrdua al Port de Siguer. Xino-xano anem avançant pel corriol que puja amb decisió. Després d’una bona estona arribem al Port de Siguer que ens ofereix unes magnifiques vistes de l’imponent Estany Blau encara a la ombra. Des d’aquest punt igualment podem divisar: la carena que ens durà a l’inici de la Cresta d’Arial i l’airós Pic de Thoumasset amb la seva pròpia cresta que tenim fitxada per una altre ocasió.
Girem cap a l’esquerra i enfilem la llarga carena que ens fa passar pel Port Vell i seguidament per uns prats inclinats intuïtivament i sense traça fins a l’inci de la cresta. Als peus de la cresta ens calcem els estris i afrontem la mateixa amb ganes de palpar roca.
La cresta presenta diversos trams verticals, alguns d’exposats i cavalcades, algunes aèries i exposades. Cal anar buscant el fil de la cresta tot cercant la línia més lògica. En un dels murs, potser de més compromís, trobem dos pitons per si fa falta assegurar i donar confiança. Naltros tot i portar els estris (cordino i algun que altre alien) no els hem empleat en cap moment, però això és molt subjectiu i cadascú ha de saber i tenir consciencia de on es fica.
Una ruta solitària on es palpa el silenci i el magnífic ambient de muntanya. Gaudint de l’escalada i/o grimpada anem trebaballant la cresta amb passos molt estètics i alpins. La cresta generalment disposa de bona roca excepte el tram final on cal evitar la canal central un xic descomposta.
Finalment arribem al Pic de la Font Blanca, magnífic mirador de tot arreu. Podem divisar la Pica d’Estats, Mont Valier, Pic de Tristaina, Pic de Cataperdís, Pic de l’Estanyó, Pic de la Serrera i un munt de reconeguts cims de gran bellesa. Després d’unes fotos pel record i un àpat per recuperar forces, ens reprenem la marxa.
En direcció Sud anem davallant propers a la carena pel camí i ruta que puja des de l’estació d’Ordino-Arcalis. Atents a una bifurcació, amb fites, hem d’abandonar l’esmentat camí i girar cap a l’esquerra , per anar a cercar la Portella de Rialb.
Ja fora de la ruta normal, una pronunciada baixada i un llarg flanqueig ens duen fins a la Portella de Rialb tot seguint les fites. Situats a la Portella esmentada girem cap a l’esquerra i comencem a davallar per la vall seguint les marques grogues.
Després d’una bona estona el camí, ben marcat, ens apropa al Riu de Rialb un altre cop. Ara cal anar desfent el camí passant pels mateixos indrets mentre la tardor ens envolta amb tot el seu ventall de matisos. Arribem a l’aparcament i fem el reconfortant ritual de treure’t les botes i calçar-te unes còmodes sabatilles.
El següent pas d’obligat compliment, ja sabeu que passa per anar a prendre una merescuda cervesa.

Breu: 
Airosa i entretinguda cresta que ens duu al capdamunt d’aquest important cim andorrà.
Sempre he cregut que les crestes són la forma més alpina i elegant de conquerir un cim.
Una cresta fàcil i entretinguda que ens ha permès gaudir de la roca i de l’ambient de muntanya.
Un dia solejat ens ha ofert una completa jornada de muntanya.

Els caminants: Josep i Mercè