Aizkorri 1523 Aketegi [vértice] 1548 Aketegi 1551

---

Trescant pels cims més alts d’Euskadi 

La serra d'Aizkorri, d'Aitzkorri o Aitzgorri, és un massís muntanyós situada al sud de la província de Guipúscoa al País Basc a Espanya. 

Pertany al conjunt de les Muntanyes Basques i s'hi troben els tres cims de major altura del País Basc.

Forma part del Parc natural d'Aizkorri-Aratz ia la part sud, a 1.000 mers d'altitud s'obren les anomenades campes d'Urbia, una extensió de prats utilitzats històricament per pasturar els ramats d'ovelles a l'estiu. 

Desnivell: + 980 metres aprox. 

Distància: 16,70 Km. aprox. 

Punt de partida: Santuari d’Arantzazu. 

Des de Oñati, per la carretera GI-2630, ens apropem fins al Santuari d’Arantzazu. 

Veure punt de partida a Google Maps.  

Ruta: 

Santuari d’Arantzazu, pas canadenc, tanca de ferro, ermita de Urbia, fonda de Urbia, prats de Urbia, cabanes de pastors, arbre monumental, pal, Aizkorri, punts grogs, Aketegi (vértice), Aketegi, arbre monumental, cabanes de pastors, prats de Urbia, fonde de Urbia, ermita de Urbia, tanca de ferro, pas canadenc, Santuari d’Arantzazu 

Recorregut: 

Creuem el complex del Santuari d’Arantzazu en direcció Sud-est. 

Avancem per l’ample pista i creuem un pas canadenc. 

Més endavant, abandonem la pista, per l’esquerra creuem una tanca de ferro. 

Avancem pel mig de frondosos boscos, tot fruint de la seva formidable bellesa. 

Xino-xano, sense pèrdua, caminem fins sortir a l’ermita de Urbia que dona pas als esplèndids prats de Urbia. Un grapat de cavalls pasturen plàcidament, espectacular. 

Passem pel costat de la fonda de Urbia i caminem pel mig dels prats, bocabadats pel seu encant, ple de ramats arreu escampats per aquesta agraciada zona de pasturatge. 

En la mateixa direcció, ens anem apropant a la serralada d’Aizkorri. 

Passem pel mig d’un grup de cabanes de pastors i comencem remuntar clarament, sempre per un camí força fresat fins un arbre monumental. Arbre monumental que ens servirà de referència a la baixada de la cresta. 

Continuem pel camí fresat i més endavant arribem a un pal. 

Seguim avançant per la vessant Oest de la serra una bona estona, fruint del paisatge. 

Pròxims al cim, girem cap a l’esquerra i guanyem els últims metres fins el rocós cim d’Aizkorri. 

Encara que no és el cim més elevat, és el cim més popular i tot el massís porta el seu nom. 

La fama li ve de l'ermita situada a la seva rocosa talaia sobre la qual s'estenen les campes d'Urbia i Oltza, que aglutinen diverses piques on pastura el bestiar. També hi ha al costat de l'ermita un refugi muntanyenc. 

Mentre fruïm del paisatge i fem les fotos oportunes, una agosarada cabra ronda pel cim, llepant tot el que troba per davant, buscant la sal. 

Reprenem la tornada i desfem el camí fins situar-nos sota el cim de l’Aitxurri. 

En aquest punt, abandonem el camí d’anada i seguim per un corriol que s’enfila en clara direcció a la cresta, tot seguint els punts grogs. 

Anem remuntant mentre les vistes de la cresta es van tornant realment espectaculars. 

Mentre guanyem cota, podem constatar que el vessant nord de la muntanya és vertiginós. 

Sense pèrdua i sense gran dificultat, arribem al Aketegi (vértice) punt geodèsic i segona muntanya més alta d’Euskadi. No cal dir que les vistes son impressionants. 

Continuem seguint els punts grogs que ens duen perfectament al Aketegi, la muntanya més alta d’Euskadi. 

Un tamborí i una placa son testimonis de la muntanya del Aketegi amb una cota de 1551 metres.

Gaudint de les vistes, podem veure tota la esvelta cresta de la serralada d’Aizkorri i podem identificar fàcilment el cim del Amboto, una de les muntanyes més rellevants del País Basc. 

Reprenem la caminada i continuem seguint els punts grogs, que continua amb fidelitat la cresta. 

A l’alçada, aproximadament de l’arbre monumental que havíem citat a la pujada, abandonem els punts grogs i comencem a davallar clarament. 

Arribats al arbre monumental, enllacem amb el camí de pujada i desfem tot el camí fins arribar novament al Santuari d’Arantzazu. 

Nota: 

En els darrers anys, el cim d’Aketegi, s'ha identificat com a Aitxuri, però aquesta cimera és la que està abans de l'Aizkorri (cim més popular). 

Situat a la Serra d'Aitzkorri, l’Aketegi és la cota més alta i de tot el territori Guipuscoà 

A la cresta de l'Aizkorri hi ha set cims que superen els 1.500 metres, aquestes són Arbelaitz (1506 m), Iraule (1507 m), Aketegi (1551 m), Aketegi erpina (1548 m) vèrtex geodèsic, Illarrabeltxeko gaina (1533 m), Aitxuri (1508 m) i Aizkorri (1523 m). 

Veure font d’informació al respecte a Wikipedia.

Breu: 

Esplèndida caminada per aquestes contrades que gosen d’un paisatge espectacular. 

La ruta, igualment, ronda per punts d’interès molt atractius. 

Feia temps que volíem fer cim a la muntanya més alta d’Euskadi. 

La caminada ha superat amb escreix les expectatives.

Al capdavall, hem estirat les cames i hem gaudit d’una fantàstica jornada de muntanya. 

Els caminants: Josep i Mercè

Peña Vieja 2617

---

El sostre de Cantabria 

Els Picos de Europa és una formació muntanyenca enclavada al nord de la península Ibèrica. S'estén entre les comunitats d'Astúries,  Cantàbria i Castella i Lleó amb alçades superiors als 2.500 m. molt a prop de la mar Cantàbrica. Ocupen una superfície de 64.660 hectàrees (1 hectàrea = 10.000m²). La major part de la regió és protegida com a parc nacional d'Espanya establert el 1995.

La Peña Vieja està enclavada en el Massís Central dels Picos de Europa o Massís dels Urrieles, a Cantabria. Amb els seus 2.617 metres d’alçada representa el pic més alt localitzat integrament dins del territori de Cantabria. 

Desnivell: +/- 1.600 mt. aprox.

Distància: 14 km. aprox.

Punt de partida:
El Cable. Des de la població de Potes s’ha de prendre la carretera CA-185 que en 24km arriba a Fuente Dé, on es troba el telefèric que ens durà a l’estació superior anomenada El Cable.

Ruta: 
El Cable - Horcadina de Covarrobres - La Vueltona - Aguja Bustamante - Collado de la Canalona - Peña Vieja - Collado de la Canalona - Aguja Bustamente - La Vueltona - Horcadina de Covarrobres - El Cable

Recorregut:
El dia està molt tapat i ennuvolat, avui potser ens remullarem una mica. 

Sortim de l’estació superior del Cable seguint la pista que remunta pel seu darrera. 

En poca estona arribem a la Horcadina de Covarrobres on hi ha una bifurcació, una cap al refugi de Áliva i l’altra cap al fons de la vall. 

Prenem l’opció de l’esquerra que pasa properament a les partes de l’airosa Peña Olvidada. 

Seguim per la còmoda pista fins a La Vueltona. En aquest punt, ara per sender més marcat, guanyem alçada fent ziga-zagues pel mig del caos de pedres. 

Un cop arribats sota la Aguja Bustamente, quan al fons ja divisem la Cabaña Verónica, hem d’estar atents per no deixar-nos enrere la bifurcació que canvia de sentit amb direcció contraria. 

Prenem aquest sender que s’enfila decididament cap al Collado de la Canalona. 

Un sender que en els últims metres, abans d’arribar a coll esmentat, pren força inclinació. 

Situats al coll les vistes s’eixamplen i podrem gaudir d’una magnifica visió panoràmica de tota la zona.

El temps ha millorat un xic i presenta escletxes de sol que permeten veure entre línees. 

Davant nostre es desplega airosament la Peña Vieja. Intuïm el seu perfil, doncs una boira de muntanya enbolica tot el morral. 

Un corriol ens du a la seva base que hem de remuntar. Fent ziga-zagues anem guanyant metres. Conforme ens apropem al cim, el terreny es torna força pedregós i costerut. Amb cuita i sense gaire dificultat arribem a una mena de cresta que el corona. 

Ens apropem al seu costat dret com a punt més elevat. Com a benvinguda, inesperadament, els núvols fan lloc i deixen que un cercle de llum vagui guanyant presencia. 

Aprofitem l’inesperada bonansa per fer fotos a corre cuita abans no ens retirin la concessió.

El paisatge és fantàstic, feréstec i grandiós al mateix temps. 

Poden endevinar, entre altres: els Picos de Santa Ana, els Tiros Navarro, Los Campanarios i el famós Pico de Urriellu o també anomenat Naranjo de Bulnes. 

Després dels moments de gloria, iniciem el retorn que consisteix en desfer el mateix camí de pujada.

Quan arribem al Collado de la Canalona el cel es torna a tancar mentre mirem per últim cop la Peña Vieja. Anem fent xino-xano, sense presa, gaudint. 

Ens apropem a l’estació de El Cable i la intensitat de turistes augmenta amb la proximitat.

Prenem el telefèric, abandonem la muntanya i baixem al món terrenal.

Breu: 

Un clàssic dintre de les ascensions a Picos d’Europa. 

Una muntanya molt recomanable en tots el sentits. 

Una excursió curta però intensa, que ens ha deixat molt bones sensacions.

 El tàndem: Josep i Mercè

    

Cresta de Pica d'Estats [oriental]Pic Rodó de Canalbona 3005Punta de Gabarró 3115Pica d'Estats 3143Pic Verdaguer 3131Pic de Montcalm 3077Pic de Sotllo 3073

---

La cresta del massís més alt de Catalunya

La Pica d'Estats (en francès, Pique d'Estats) és el cim més alt de Catalunya. Es troba entre la comarca del Pallars Sobirà i el departament francès d'Arieja. Està situada al final de la Vallferrera i de la ribera de Sotllo, i és el punt culminant del massís del Montcalm; està constituïda per tres pics, poc separats l'un de l'altre. El pic central, el més alt (3.143,1 m), el pic occidental o Pic de Verdaguer (3.131 m) i el pic oriental o Punta de Gabarró (3.115 m), que és un vèrtex geodèsic. La paret sud de la muntanya forma el frontal del circ glacial on s'ubica l'estany d'Estats. La carena marca la frontera estatal entre Espanya i França, així com l'existent entre Catalunya i Occitània, amb una orientació general que va de nord, nord-oest a sud-est. El metge i excursionista Pere Gabarró i Garcia fou l'autor de la via Gabarró, la descripció d'una nova via d'accés a la Pica d'Estats.

Desnivell: + 2.200 metres aprox.

Distància: 22 Km. aprox.

Punt de partida: La Molinassa.
Des d'Àreu surt una pista en direcció a la Vall Ferrera. Després d’uns 12 km. aprox. arribem a una mena de pàrquing anomenat La Molinassa. Estacionem el vehicle al seu voltant.

Ruta:
La Molinassa - Refugi de Vallferrera - Barranc de Sotllo - Estany de Sotllo - Estany d’Estats - Estanyet de la Conca Gelada - Port de Riufred - Pic Rodó de Canalbona - Punta de Gabarró - Pica d'Estats - Pic Verdaguer - Coll de Riufred - Pic de Montcalm - Coll de Riufred - Cometa d’Estats - Pic de Sotllo - Port de Sotllo - Coma d’Estats - Estany d’Estats - Estany de Sotllo - Barranc de Sotllo - Refugi de Vallferrera - La Molinassa

Recorregut:
Dissabte =
El pla consisteix en fer nit a l’estany d’Estats. El refugi de Vallferrera a banda de ser un refugi que està casi a peu de pista no presenta cap avantatge ja que no facilita de cap manera l’ascensió. A més si li afegim la proximitat de la Diada de Catalunya fa que presenti un “overbooking” que li treu el poc encant que li resta. Així doncs deixem el vehicle a La Molinassa i enfilem amunt tot passant pel refugi esmentat.
Seguim en mantinguda pujada fins una bifurcació que per la dreta ens duria a la Vall d’Areste. Prenem el camí de l’esquerra que va remuntant el Barranc de Sotllo. Un dia excel•lent ens permet anar gaudint de totes aquestes coses i dels petits detalls que fan muntanya.
Més endavant creuem un pont que travessa el torrent i ens endinsem pels Plans de Sotllo. Continuem pujant, mentre les vistes s’eixamplen, fins arribar al preciós Estany de Sotllo.
Continuem endavant fins arribar al, també preciós, Estany d’Estats. Busquem un bon raconet planer per fer nit, amb l'imponent façana de la Pica d’Estats com a decorat de fons.
Un cop ben ubicats, anem sopant mentre la llum és va diluent i donen pas a un color vermellós en les puntes del cims que seran el nostre destí per demà. Després d’aquest espectacle visual ens arrupin dintre dels sacs per fer nit. Una nit plàcida i estelada vetlla els nostres somnis per l’endemà.
Diumenge =
Iniciem la marxa a les 07:15 hores amb les primeres llums del dia, doncs tenim per davant una gran i llarga jornada de muntanya. Voregem l’estany d’Estats per prendre la coma gelada que ens ha de dur a l’Estanyet de la Conca Gelada. Seguidament hem de continuar fins al Port de Riufred.
Arribem a un coll on comprovem que no estem al Port de Riufred, doncs ens hem escorat bastant cap a la dreta. Rectifiquem la nostra ruta, situant-nos sense dificultat a l’esmentat Port des d’on s’aprecia l’espectacular cresta que ens espera fins la Pica d’Estats.
Un cop encarats, seguim el cordal fins el Pic Rodó de Canalbona [primer 3000 del dia].
Fem les primeres fotos oficials i tot seguit avancem sense dificultat fins la Punta de Gabarró [segón 3000 del dia]. Les vistes de la cresta, en un entorn d’alta muntanya, son espectaculars.
Tota la dificultat, així com els passos més compromesos, es troben en aquest tram que va de la Punta de Gabarró fins la Pica d’Estats.
Aquest tram el podem dividir en dos seccions. Primer anem cercant la ruta més evident per superar un seguit de passos força aeris i exposats, però amb una dificultat màxima de II o II+. Desprès anem progressant pel fil de la cresta, esvelta i aèria, però amb una dificultat que va minvant progressivament.
Un tram molt gratificant que li dóna un toc elegant i a la vegada ens ofereix una manera diferent i més alpina d’arribar a la Pica d’Estats [tercer 3000 del dia]. Tres hores hem invertit sàviament fins arribar al cim de la Pica d’Estats. Les vistes des del sostre de Catalunya són magnifiques i podem distingir diferents cims com el Montroig, Certascan, Comapedrosa i Monteixo entre d’altres. La Pica d’Estats sembla la plaça de Catalunya, Déu ni do quina gentada. Així a cop d’ull podríem dir que hi ha unes vint persones com a mínim al cim.
Fugim a corre-cuita i anem a buscar fàcilment el proper Pic de Verdaguer [quart 3000 del dia]. Des d’aquest cim s’obtenen unes precioses vistes de tota la Vallferrera sota els nostres peus.
Davallem per l’esquena de la Pica, en sentit Nord-est fins al coll de Riufred. Seguidament, fent ziga-zagues, pugem suaument fins el Pic de Montcalm [cinquè 3000 del dia].
Un cim planer sense grans pretensions però que ens permet veure tot el perfil de la cresta que hem realitzat des de l’òptica francesa. També veiem el Pic de Sotllo com a pròxim objectiu.
Retornem les passes fins al Coll de Riufred, deixem el camí d’ascensió (ruta normal) de la Pica i continuem per la Cometa d’Estats en direcció al Port de Sotllo.
Un bon grapat de metres abans d’arribar al port esmentat, prenem un sender que en forta pujada ens durà al pròxim objectiu que té com a destí el Pic de Sotllo. Una darrera pujada molt feixuga, doncs el terreny és força inestable i ja portem suficient desnivell acumulat a les cames. Un últim esforç físic i psicològic es requereix per arribar al Pic de Sotllo [sisè i últim 3000 del dia].
Un pic solitari a diferencia de la Pica d’Estats. Un dia ple de sol permet veure nítidament l’Aneto i la seva minsa glacera, un magnífic dia per fer muntanya.
Dalt d’aquest cim veiem tot el que hem fet avui, una cresta que feia temps que la teníem present i pendent. Avui ja no farem més cims, ara només resta el pitjor que com ja sabeu es la llarga-llarga baixada fins La Molinassa.
Comencem a davallar flanquejant per un terreny poc definit i molt inestable fins al Port de Sotllo. Seguidament baixem, fent ziga-zagues, tota la Coma d’Estats fins a l’Estany d’Estats.
La resta passa fer desfer tot el camí de pujada fins a La Molinassa mentre anem gaudint d’aquest magnífic paisatge d’alta muntanya.
Be ja s’ha acabat, estem cansats però molt satisfets d’aquesta profitosa jornada de muntanya.
De tornada a la City ja anem pensant quina de bona podem fer la propera. No em tenim mai prou, no tenim remei.

Breu:
Una de les crestes més gratificants per l’alçada, paisatge i quantitat de cims de més de 3.000 metres. En una sola jornada ens hem cruspit tots els cims de més de 3.000 metres d’aquesta zona.
Més no es pot demanar, tot plegat hem gaudit d’una profitosa i esplèndida jornada de muntanya. Tornem a la civilització amb les piles ben carregades.

Els duo del 6x3000 = Santi i Josep

Mesa de los Tres Reyes 2446

---

El cim més alt de Euskal Herria

Hiru Erregen Mahaia (el seu nom en euskera) Mesa d'Os Tres Reis (el seu nom en alto-aragonés) o Table des Trois Rois (el seu nom en bearnes). Deu els seus noms a la confluència dalt del cim dels antics regnes de Navarra, Aragón y Francia (bearn). 
La cota més elevada de Euskal Herria, cim molt simbòlic i apreciat pels Navarresos, sobre la que es troba la figura de San Francisco Javier (patró de Navarra) i una reproducció del Castillo de Javier. 

Distància: 17 Km. aprox.

Desnivell: +1.300 metres aprox.

Punt de partida: Refugio de Linza.
Des de la carretera N-240 fins ens desviem per la carretera A-1602 en direcció a Ansó. Seguidament prenem la carretera local HUV-2024 que remunta la vall d'Ansó fins la zona d'acampada de Zuriza. Des de Zuriza, prenem una pista de terra que recorre el barranc de Petrechema fins al refugi de Linza on estacionem el vehicle.

Ruta: 
Refugi de Linza – Loma de Sobrante – Collado de Linza – Hoya de la Solana – crüilla de Hoya Portillo de Larra - collet - Mesa de los Tres Reyes (1) - collet - crüilla de Hoya Portillo de Larra - Hoya de la Solana - Collado de Linza - loma de Sobrante - Refugi de Linza

Recorregut:
Sortim per la dreta del refugi de Linza, seguint el GR i/o camí de Linza a Petrechema, sense marques pròpies del GR però amb abundants fites. Passem per un petit rierol on veiem una cabana metàl·lica per la dreta, a la que no ens hem de dirigir, i continuem per l'esquerra guanyant cota fins al Collado de Linza. Davant nostre s'obre una gran planura envoltada per grans pics amb la Mesa de los Tres Reyes, al fons a l'esquerra i el Petrechema a la dreta. Punt perdedor, hem d'estar atents, doncs el camí de la dreta ens duria directament al Petrecherma. Naltros hem d’anar a l’esquerra, en direcció la Mesa i en lleugera baixada i volta semicircular per la Hoya de la Solana. Arribem a una crüilla, propera a una cabana metàl·lica, que disposa d'un pal indicador. Continuem recte i anem pujant per una herbosa que dóna pas a una gran zona cásrtica, seguint les fites atentament. Més endavant, enllacem amb el sender que per la dreta ve de la Hoya Portillo de Larra i continuem en sentit Nord-est. Ja enfilats ens trobem de sobte una preciosa marmota gaudint del seu àpat i, ignorant la nostra presencia, ens va permetre observar-lo una bona estona. A mitja pujada ens afegim a un pamplonès que també es dirigia a la Mesa i que ens va anar explicant historietes muntanyenques (1) de la zona. Seguim endavant per un parell de collets abans d'arribar a la grimpada. Iniciem aquesta grimpada que circula per la cresta, seguint les fites i sense gaire dificultat, fins al cim de la popular Mesa de los Tres Reyes. Un cop arribats al capdamunt de la Mesa de los Tres Reyes ens trobem la figura de San Francisco de Javier (patró de Navarra) tombat degut a suposadament per un despreniment de roca. Igualment trobem una curiosa replica d'alumini del Castillo de Javier (2). Tot just davant del cim es projecta la Mesa en forma d’una gran proa de vaixell. Les vistes son espectaculars, podem distingir els cims de: Anie – Petrechema – Bisaurín – Aspe – Balaitús - Agujas de Ansabere - Midi d'Ossau entre molts altres. Més abaix en direcció Est, està ubicada la proa o Pic de la Table (1), a la que podem ascendir opcionalment. Fem unes fotos per al record i reposem un sic gaudint de tot l'entorn. Iniciem la tornada que passa per desfer tot el camí de pujada fins al refugi de Linza. Baixada bastant fatigosa per l’intensa calor i la manca d’aigua que disposa aquesta ruta. Arribem al vehicle i ens canvien de sabates, ja hi comentat altres cops  aquest immens plaer, per anar a prendre una merescuda cervesa. 

Curiositats:
(1) Una petita rivalitat (segons ens van comentar el company de ruta) produeix que, habitualment, els Navarresos no trepitgen mai la part plana (en forma de proa que li dona aquesta forma de mesa) perquè diuen que a més de no ser la part més alta, pertany limítrofament a França. Així mateix diuen que els francesos tampoc pugen al cim i resten a la proa esmentada. Curiosa rivalitat (això si, sempre de bon rotllo).
(2) El Castillo de Javier (real o sigui de veritat) està situat prop de l'embassament de Yesa i a pocs quilometres de Pamplona. Castell d’adoració de San Javier patró de Navarra.

Breu:
Petit període de vacances amb 3 rutes programades:
Castillo de Acher, Aguas Tuertas i Mesa de los Tres Reyes.
Ja feia temps que teníem la Mesa de los Tres Reyes com objectiu preferent per tot el seu carisme i significat. Vam gaudir d'una bona jornada de muntanya en tots els sentits. 

Els caminaires: Josep i Mercè

Pico del Teide 3719

---

El sostre del regne d’Espanya 

El Teide (o Pico del Teide) és un volcà i muntanya de Tenerife, Illes Canàries (28.27 N, 16.6 O). Amb una altitud de 3.719 m sobre el nivell del mar i amb aproximadament uns 7.000 m sobre el llit marí adjacent, és la muntanya més alta d'Espanya, la muntanya més alta de totes les illes atlàntiques i el tercer volcà més gran de la Terra. El Teide és un estrato-volcà del tipus estrombolià. El volcà i els seus voltants formen el Parc Nacional del Teide, que ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. S'hi accedeix per una carretera pública que travessa la caldera de Nord-est a Sud-oest. Un telefèric surt des d'aquesta carretera a uns 2.356 metres i arriba gairebé al cim (3.555 metres). L'accés al cim és restringit, i cal un permís per ascendir els darrers 200 metres. 

Desnivell: +200 metres aprox.

Distància: 2 Km. aprox.

Punt de partida: Telefèric del Teide.
Des de diferents punt de l’illa hem d’anar al quilòmetre 43 de la carretera TF-21 on estacionem el vehicle.

Ruta: 
Telefèric del Teide - Cràter - Pico del Teide - Cràter - Telefèric del Teide

Recorregut: 
Un cim sense cap mèrit alpinístic, en aquest cas. Hem aprofitat l’estada turística a Tenerife per apropar-nos al sostre d'Espanya, simplement per incloure el cim al nostre “currículum muntanyae”, a banda de gaudir de la muntanya i les vistes. 

La ruta surt de la part de l'estació Superior del Telefèric. Cerquem la ruta 10 anomenada Telesforo Bravo, que puja pel camí del Mirador de la Fortalesa i que s’enfila per la costeruda vessant del Pic del Teide. 

Per realitzar aquesta ascensió és necessari sol•licitar un permís a la Direcció del Parc Nacional, Secretaria de Medio Ambiente [oficina ubicada a Santa Cruz]. 

Els controls d’accés son molt estrictes, fent el permís imprescindible per a estalviar sorpreses innecessàries. 

L'alçada i la forta olor a sofre que desprenen les nombroses fumaroles allí existents dificultaran l'avanç, pel que s’ha de pujar lentament, aprofitant les breus parades per sentir al nostre peus la remor de l'illa i percebre l'aire fred de les altures. 

En atapeïdes revoltes el sender s'eleva pel vessant Sud-est, apropant-nos cada vegada mes a l'anhelat tall des del qual per fi podrem contemplar el misteriós interior del cràter. 

Un cop al capdamunt del Pico del Teide (3.719 metres), les profunditats groc-verdoses del cràter del Teide, ens faran imaginar violentes erupcions passades, mentre que a la llunyania podem distingir totes les illes de l'arxipèlag canari. La Palma, Hierro i La Gomera a ponent, i Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote a llevant. 

Si tinguéssim l'ocasió de poder pujar a aquest lloc a l'alba, podríem contemplar com, amb els primers raigs del sol, la gegantina ombra del apuntat Pico del Teide es projecta sobre el mar. 

Unes fotos per l’historia i enfilem avall pel mateix camí fins a l'estació Superior del Telefèric donant per acabada aquesta passejada.

Breu:
Una muntanya amuntegada de turistes de totes les nacionalitats del Món. 

Un paisatge volcànic i al mateix temps inhòspit que li donen un aspecte lunar. 

L’emissió de gasos dins del crater , segons com, pot arribar a marejar una mica fent aquesta l’única dificultat que podem trobar en aquesta breu ruta. 

Les vistes de tota l’illa amb “panza del burro” inclosa i de tot l’arxipèlag canari, paga la pena d’arribar-nos al capdamunt del sostre del regne d’Espanya.

Els turistes: Josep i Mercè

Aneto 3404

---

Un cim d’obligada ascensió 

El pic d'Aneto és el més alt dels Pirineus i de l'Aragó. La seva altitud és de 3.404 metres. Al seu cim s'hi va instal•lar una creu de ferro de bona mida i una imatge de la Verge del Pilar, patrona d'Aragó. Forma part del massís de la Maladeta i, situat al vall de Benasc , està constituït per terrenys paleozoics de naturalesa granítica i materials mesozoics . En la seva cara Nord, a partir dels 2.810 m aproximadament, resideix el major glacera dels Pirineus, amb unes 100 hectàrees de superfície. Està, igual que molts al món, en franca regressió com a conseqüència del canvi climàtic . Es calcula que en els últims 100 anys ha perdut més de la meitat de la seva superfície, i que en 30 o 40 anys pot arribar a desaparèixer. 

Desnivell: +1.500 metres aprox.

Distància: 17 Km. aprox.

Punt de partida: Refugi de Coronas.
Per la A-139, passats 6 Km aprox. des de Benasque , hi ha un desviament a la dreta cap al Pla de Senarta. Es creua l'esplanada i al fons es pren una pista que puja per la dreta . De seguida es troba la cadena que barra el pas durant els mesos d'estiu. Cal mirar el calendari que facilita l’Ajuntament de Benasque on podrem veure si l’accés resta obert, sinó s’ha de prendre un Bus (força car) que surt del mateix Pla de Senarta fins al Refugi de Coronas. Es continua uns 9 quilometres aprox. per una pista en bon estat, fins al refugi de Coronas (antigament anomenat refugi de Pescadores). Un refugi lliure, bastant malmès per l’incivisme del personal, que disposa d’un radiotelèfon en cas d’emergència. 

Ruta: 
Refugi de Coronas - Barranc de Coronas - Cabana de Coronas - Ibonet de Coronas - Pleta de Coronas - Ibones de Coronas - Glacera de Coronas - Coll de Coronas - Glacera de l’Aneto - Pont de Mahoma (1) - Aneto - Pont de Mahoma (1) - Glacera de l’Aneto - Coll de Coronas - Glacera de Coronas - Ibones de Coronas - Pleta de Coronas - Ibonet de Coronas - Cabana de Coronas - Barranc de Coronas - Refugi de Coronas

Recorregut: 
Divendres = Aproximació al Refugi de Coronas 
Sortim de la civilització cap al tard amb l’idea de fer nit al refugi esmentat i atacar el cim al dia següent. Ja fora de temporada turística i perquè ja és una hora avançada, la pista no està barrada amb la cadena i podem arribar fins al mateix refugi de Coronas. El refugi presenta un aspecte desidiós per la incivilització i el mal ús d’aquest aixopluc. Hi ha gent que ja està dins del sac i ocupa l’únic i petit tros que està condicionat com a llitera. En silenci busquem, a les fosques, un raconet al terra i fem nit com podem.
Dissabte = Cim i retorn a la civilització 
De bon matí, traiem el nas i observem un cel ras que fa preveure un bon dia, bones sensacions. Des del pont que hi ja just abans d’arribar al refugi, sortim en direcció Nord-est seguint la llera del riu que baixa pel Barranco de Coronas. També es pot seguir per la pista, també GR-11, en direcció Est per abandonar-la més endavant regirant cap a l’esquerra anant a cercar el nostre camí. Ja enllaçats els camins, passem per un cartell ens indica el sentit de la marxa cap a els Ibones de Coronas. Seguim endavant enmig d’aquesta exuberant natura, arbres, salts d’aigua, flors, aus, bestioles i tots els components d’un paisatge d’alta muntanya. Continuem pel Barranco de Coronas, deixant enrere la vegetació, fins que arribem a la Cabana de Coronas i a continuació a l’Ibonet de Coronas que forma una mena de petit circ per sota de la Pleta de Coronas. En mantinguda pujada, seguint les fites, el voregem pel seu marge dret i anem regirant en direcció Nord-est. Més endavant anem regirant en direcció Nord fins arribar a l’Ibón Inferior de Coronas. Creuem el torrent i voregem l’Ibón esmentat pel seu marge esquerra en lleugera direcció Nord-oest. Xino-xano, arribem al més gran dels Ibones de Coronas, l’Ibón Medio de Coronas des d’on es divisa clarament el nostre objectiu. Podem vorejar aquest Ibón Medio de Coronas pels dos marges. Pel marge esquerra és la ruta que seguint recte aniríem a l’Aragüells i Cresta de Cregueña, que abandonaríem per girar en sentit Est en direcció al Collado de Coronas. Pel marge dret anem més directe cap al Collado de Coronas. D’una manera o altre enfilem amunt per una mena de tartera avançada de la minsa Glacera de Coronas. Més amunt trepitgem neu, una neu glaçada degut a les baixes temperatures de la nit i ens obliga a calçar-nos els grampons per a més seguretat. Arribem al Collado de Coronas on s’ha de grimpar obligatòriament uns quants metres. Amb cautela sortim al damunt del Collado de Coronas on trobem una preciosa i fotogènica aresta de neu que dóna pas a l’altre vessant. Sortim a la Glacera de l’Aneto i enllacem amb la ruta normal d’ascensió que prové del refugi de la Renclusa. No cal dir, que ambdues vessants, les vistes són realment espectaculars. La Glacera de l’Aneto presenta una neu molt dura, glaçada com un vitrall (2) pel que cal anar amb peus de plom. Enfilem el traçat carril de la ruta normal que sense pèrdua ens duu de cap al nostre objectiu. Al final del carril que ascendeix en sentit Sud, arribem a un terreny més rocós pel que pugem fins a una mena d’antesala i/o mirador del “Paso de Mahoma” (1). Hem matinat força, hem pujat a bon ritme i en conseqüència no hi ha aglomeracions al famós i temut pas. Sense més entreteniment encarem el •Pas de Mahoma” (1) amb decisió abans de que es saturi pel transit de personal. Passem el citat “Pas de Mahoma” (1) amb certa facilitat, segons apreciacions pròpies, i ens plantem al capdamunt de l’Aneto (3.404 metres). Les vistes son de primer ordre, des d’aquest mirador es veuen tots els Pirineus, vistes panoràmiques de 360º. Fem unes fotos al costat de l’atrotinada gran creu de ferro (3), tot un anagrama de l’Aneto no ben entès i respectat per segons quin personal. Des del cim ja s’aprecia certa aglomeració a l’antesala i/o mirador, uns dubten, altres esperen i altres donen per bona i acabada l’ascensió al cim eludint el compromès i potser massa mitificat “Paso de Mahoma” (1). Una estona per la contemplació i enfilem muntanya avall passant altre cop pel “Paso de Mahoma” (1), abans que es formin les típiques aglomeracions que es produeixen sovint. Anem desfent el camí de pujada, ara amb més cautela, la neu està com un vitrall (2) i qualsevol ensopegada seria complicada d’aturar. Xino-xano arribem al Collado de Coronas i desgrimpem amb atenció els pocs metres que ens situen novament a la minsa Glacera de Coronas. La resta passa per anar desfent tot el camí de pujada, anem fent alguna que altre aturada per la contemplació dins d’aquest dia radiant. Paisatge d’alta muntanya, feréstec i alpí amb agulles i crestes per tots costats. Després d’una bona estona arribem al Refugi de Coronas, ens calcem les sabates de trekking (quin gran plaer) i ens endrecem un xic abans de retornar a la civilització.

Curiositats: 
(1) Es diu que el nom de ‘Paso de Mahoma’ te a veure amb una llegenda sobre l’entrada al paradís. Albert de Franqueville fou qui va batejar amb aquest nom, aquest temut tram final que dóna accés al cim. El nom de ‘Paso de Mahoma’ prové d’una llegenda musulmana que diu que l’entrada al paradís “es tant estreta com el fil d’una simitarra sobre la que tant sols passen els justos”.
(2) Malauradament, al dia següent, ens vam assabentar de la trista noticia d’un accident mortal durant l’ascensió a l’Aneto el mateix dia que naltros pujàvem. Sembla, segons informen, que no duien piolet i no portaven la indumentària precisa per aquests tipus d’ascensions. [retall de premsa de l’incident]
(3) La localització de l'Aneto en l'àrea de transició lingüística entre les llengües catalana i aragonesa ha creat certa disputa per la simbologia. Després de la creu de Sayó de 1917, el Centre Excursionista de Catalunya va alçar una gran creu en 1951, corresposta amb una Verge del Pilar en 1956 i per un Sant Marcial en 1981 . Cap d'aquests monuments té una conservació fàcil a causa de les inclemències del temps i la lluita simbòlica de rerefons.

Breu: 
Aneto es tot un referent pels muntanyencs d’arreu. El cim més alt de tot els Pirineus, el Rei dels Pirineus i un munt més de qualificacions que fan d’aquest, un cim d’obligada ascensió. Un cim que no hi pot faltar al llistat de tot muntanyenc, s’ha de pujar un dia o altre. Tot plegat, hem gaudit d’una rodona jornada de muntanya en tots els sentits.

El grup: Álvaro - Óscar - Josep