Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sostre de País. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sostre de País. Mostrar tots els missatges

Rysy [Polònia] 2499
Rysy [Eslovàquia] 2503






El sostre de Polònia 

Alt Tatra (en eslovac i en txec: Vysoké Tatry, en polonès: Tatry Wysokie) és una serralada a les fronteres entre Eslovàquia i Polònia. 
Són una part de les muntanyes Tatres Orientals.
L'Alt Tatra, amb els seus onze pics per sobre dels 2.500 metres són, juntament amb els Carpats Meridionals, les úniques serralades amb un caràcter alpí en tots els 1200 km de llarg dels Monts Carpats. 
La major part i tots els pics més alts de les muntanyes estan situades a Eslovàquia. 
Moltes plantes i animals rars i endèmics són naturals de l'Alt Tatra. 
Grans depredadors, com l'os, el linx europeu, martes, llop i la guineu viuen aquí.

Desnivell:  + 1250 metres aprox. 

Distància:  18,60 Km. aprox. 

Punt de partida: Popradske Pleso. 
Des de la carretera 18 prenem la carretera 538 que ens duu a l’estació de tren de Popradske Pleso. 
La llarga carretera on esta ubicada l’estació de tren, es l’estacionament de pagament pels vehicles de motor. 
Veure punt de partida a Google Maps.

Recorregut: 
Sortim de l’estacionament i passat la barrera del tren, caminem per la mateixa pista asfaltada que acaba al refugi_hotel de muntanya Horský Popradské Pleso. 
La carretera només resta oberta al transit per a vehicles autoritzats. 
Una pista asfaltada de 4 Km. aprox. que fem xino-xano, fruint de la bellesa dels frondosos boscos.
Arribem a l’alçada del refugi_hotel i ens apropem un moment a una guingueta on aprofitem per fer l’esmorzar amb vistes al llac Propadske Pleso. 
Deixem l’asfalt i les instal•lacions lúdiques per començar a caminar per un camí ben fresat que ronda pel mig del bosc. 
En suau pujada, passem per una palanca i més endavant arribem a una cruïlla. 
Continuem per la dreta en mantinguda pujada fins passar una altre palanca. 
En endavant anem fent ziga-zagues guanyant el desnivell mentre fruïm de les esplèndides vistes alpines de la vall. 
Arribem a l’estany Velké Žabie Pleso i gaudim novament de la bellesa de l’entorn. 
Seguim muntanya amunt fins arribar al tram equipat que ens ajudarà a flanquejar un tram de roca relativament exposat. 
Es clar que a l’hivern o en cas de pluja ha de ser de gran utilitat. 
Un seguit de escales, esglaons i cadenes ens transporten a l’altre vessant per continuar cap amunt. 
Xino-xano, sense pèrdua, caminem fins arribar al refugi Chata pod Rysmi . 
Un refugi que esta avituallat única i exclusivament amb portadors des de Horský Popradské Pleso. 
En tot moment les vistes son d’una bellesa exquisida. 
Sense defallir, seguim amunt fins arribar al coll de Sedlo Váha.
Carenem un xic tot fruint de les impressionants vistes de l’altre vessant.
Fent una petita davallada, flanquegem per un corriol rocallós fins enfilar l’ultima pujada que ens duu directament al cim. 
Ens apropem a la punta Nord-occidental del Rysy que es la muntanya més alta de Polònia. 
Contents, fem un repòs i gaudim de les excel•lents i merescudes vistes. 
Reprenem la caminada i abans de davallar definitivament, ens apropem a la punta Sud-est que es el Rysy que pertany a Eslovàquia. 
Ja amb tota la feina feta, comencem a davallar desfent el camí de pujada fins al refugi Chata pod Rysmi.
Descansem una estona i prosseguim la davallada que passa per desfer tot el camí de pujada fins el refugi_hotel de muntanya Horský Popradské Pleso. 
Fem una aturada tècnica per prendre una refrescant cervesa i fer l’àpat del dia aprofitant la bona oferta gastronòmica del complex. 
Un vegada ben reposats, reprenem la caminada i desfem tot el tram de carretera asfaltada fins on tenim estacionat el vehicle. 

Breu: 
Formidable caminada pel cor del Tatras, un espectacular massís alpí i paradis de tot muntanyenc de mena. 
Hem gaudit de valent en tots els sentits per aquesta ruta que assoleix el sostre de Polònia. 
Tot plegat, hem estirat les cames i hem gaudit d’una generosa jornada de muntanya.

Els muntanyencs: Josep i Mercè

        Print Friendly and PDF

Monte Cinto  2706






El sostre de Còrsega 

El mont Cinto (Monte Cintu en cors), amb una alçada de 2.706 m, és el cim més alt de l'illa de Còrsega i el més conegut de l'accidentada ruta del GR20 per les grans muntanyes de l'illa. Còrsega té vora 120 pics que superen els 2.000 m d'altitud, d'entre els quals, el mont Cinto, la Paglia Orba (2.525 m) el mont Rotondo (2.622 m), el mont d'Oro (2.389 m), el mont Renoso (2.352 m) i el mont Incudine (2.134 m) són els de més anomenada. 

Desnivell: + 1.550 metres aprox.

Distància: 12 Km. aprox.

Punt de partida: Estació d’esquí d’Haut Asco.
Des de Ponte Leccia prenem la carretera D-147 que s’endinsa per la Vall d’Asco fins l’estació d’esquí d’Haut Asco. Estacionem el vehicle en l’ampli aparcament.

Ruta: 
Estació d’esquí d’Haut Asco - GR 20 - pont de fusta - GR 20 - coll de Pointe des Éboulis - Monte Cinto - coll de Pointe des Éboulis - GR 20 - pont de fusta - GR 20 - Estació d’esquí d’Haut Asco 

Recorregut: 
Al costat mateix de l’estacionament hi ha un rètol de fusta que ens mena el camí a prendre. Bàsicament hem de seguir el GR 20 fins al coll de Pointe des Éboulis, on l’abandonarem per girar cap a l’esquerra fins al cim. Iniciem la caminada pel mig d’un espectacular bosc alpí, més o menys planerament, fins creuar el torrent de Tighiettu per un pont de fusta.
A continuació el camí s’enfila, fent marrades, decididament entre blocs i passos equipats amb cadenes. Instal•lacions de cadena que, segons el nostre parer, son més útils per caminants que estan duent a terme el GR 20 força carregats i en cas de pluja. El camí no defalleix i continua amunt pel marge esquerra del barranc, flanquejant per sota les impressionants parets de Capu Borba i Bocca Borba que resten a la nostre esquerra. Xino-xano, arribem a una mena de plana on fem una aturada tècnica, mentre contemplem per on s’enarbra el camí sota les airoses agulles. Paisatge i terreny d’alta muntanya garantit.
Reprenem el camí i deixem a l’esquerra l’estany d‘Argentu per continuar, fent marrades, amunt i cercant d’esquivar el cingle que es desprèn per l’esquerra. Xau-xau, arribem al coll de Pointe des Éboulis. Coll i punt de trobada pels que continuen el GR 20, pels que accedeixen a la Pointe des Éboulis i pels que fan el trajecte d’anada i tornada fins al Monte Cinto.
Sense més demora, abandonem el GR i girem per l’esquerra cap al nostre objectiu. Inicialment hem de seguir les marques blanques que en poca estona desapareixen per continuar seguint les marques vermelles i fites que ens encaminaran sense pèrdua. Un seguit d’extenuants tobogans, en sentit Nord-est, per terreny d’alta muntanya ens apropen poc a poc al nostre destí. Més endavant, girem, per terreny més fàcil i en sentit Oest, cap al cim visiblement coronat per una senzilla creu de fusta. En poca estona ens plantem al capdamunt del Monte Cinto, sostre de Còrsega amb una cota de 2706 metres. Aprofitem les vistes que ens ofereix una finestra entre la boira que es va instal•lant pel voltant. Satisfets pel cim, fem unes fotos pel record mentre gaudim de la seva airosa perspectiva.
Reprenem la tornada i desfem el camí fins al coll de Pointe des Éboulis on fem una altre aturada tècnica. Un grapat de gralles de bec groc ronden pel voltant descaradament. Igualment un bonic Cercavores resta a l’aguait d’alguna petita almoina alimentaria.
Continuem la tornada que consisteix en desfer tot el camí de pujada. Lentament anem baixant sense presa però sense pausa, mentre fruïm d’aquest paisatge d’alta muntanya. Finalment arribem a l’estacionament on ens desfem dels estris de muntanya i anem a prendre una merescuda cervesa a la terrassa del davant.

Breu: 
Espectacular i sorprenent cim en un terreny d’alta muntanya. Còrsega ens ha sorprès pel seu sistema muntanyós, potser l'illa s’associa més amb les seves paradisíaques platges.
L’ascensió al Monte Cinto no regala res i cal transitar per terreny de grimpada i passos equipats amb un desnivell acumulat considerable.
Hem gaudit de valent d’una bona jornada de muntanya per aquestes contrades.

Dintre de la nostra visita a Còrsega, hem dut les següents activitats:
(1)  Le sentier des douaniers 
el sender litoral que ronda el Cap de Còrsega
(2)  Monte Cinto
sostre de l’illa de Còrsega
(3)  Agulles de Bavella
les alpines agulles del massís del Monte Incubine


Els caminants: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF

Mytikas  2918   [Mount Olympus]






Un cim, sostre de Grècia, que forma part de la mitologia grega

El mont Olimp (en grec antic Όλυμπος, transcrit Ólympos segons la pronúncia antiga i Ólimbos segons l'actual) és la muntanya més alta de Grècia, amb una alçada de 2.918 metres al pic anomenat Mytikas (Μύτικας). El massís de l'Olimp marca el límit entre la plana de Macedònia, al nord, i la Tessàlia al sud. 
En la mitologia grega, al cim d'aquesta muntanya (Olympus, Ολυμπος), hi havia la llar dels dotze déus olímpics, els més importants del panteó grec. L'Olimp era una ciutat amb portes, construïda per Hefest i habitada per Zeus i altres déus, i tenia una sala on es reunien no sols els deus de l'Olimp sinó també els que vivien a la terra i a la mar; la ciutat era al cim del mont Olimp, a Tessàlia, sempre coberta de núvols. La ciutat sobresortia per damunt dels núvols. Les portes de la ciutat eren considerades les portes del cel. En una època més tardana, Olimp va passar a denominar una regió elevada de l'èter des de la qual els déus dominaven la Terra. En aquest món sagrat, hi residien els déus les divinitats olímpiques: Zeus, Hera, Hefest, Atenea, Apol•lo, Àrtemis, Ares, Afrodita, Hèstia, Hermes, Demèter, Posidó, Hades (realment vivia a l'Hades, regne dels morts, juntament amb Persèfone, i n'era ell el rei). 

Desnivell: +1900 metres aprox.

Distància: 16 Km. aprox.

Punt de partida: Prionia.
Des de la població de Litchoro es pren la carretera Eparchiaki Odos Skalas Leptokarias - Larisas en direcció a Prionia. Desprès de 18 Km. aprox. arribem a Prionia, final de carretera, on poden estacionar el vehicle.

Ruta:
Prionia - E4 - Refugi A Spilios Agapitos - E4 - cresta de Chondro Mesorrachi - E4 - Skala - Kaloskala - Mytikas -Kaloskala - Skala - E4 - cresta de Chondro Mesorrachi - E4 - Refugi A Spilios Agapitos - E4 - Prionia

Recorregut: 
Jornada (1/2) Prionia - Refugi A Spilios Agapitos
La ruta de Prionia fins al Refugi A Spilios Agapitos (2100 metres) és la ruta de senderisme més freqüentada de l'Olimp i forma part del sender E4. És la continuació del camí de Litochoro a Prionia.
El camí està en molt bon estat i discorre per una combinació d'espessos boscos de pins, faigs i avets en un entorn d’alta muntanya. Hi ha diversos miradors, així com dos llocs per seure còmodament i reposar un xic.
A mesura que ens apropem a la part final, es pot veure el refugi posicionat a dalt d’un rocall situat en un indret natural rodejat d'impressionants pins de bosc bosnià.
Fem nit al Refugi A Spilios Agapitos que ofereix unes adients vistes cap a l’Est, del Mar Egeu i cap al Nord-est, del Mytikas. Un refugi que funciona com un alberg i que disposa de tot tipus de serveis, com el wifi i un servei de restauració a la carta durant tot el dia.
Jornada (2/2) Refugi A Spilios Agapitos - Mytikas - Prionia
De bon matí, prenem altre vegada el sender E4 que surt per darrere del refugi i que cerca la cresta de Chondro Mesorrachi per dur-nos fins a Skala. La primera part del camí continua amb un paisatge excel•lent cobert amb arbres i disposa d’unes vistes fabuloses. A mesura que augmenta l'altitud i la manca d'oxigen impedeix que els arbres creixin, s'obre el camí i les vistes.
Una segona part del camí, sense pèrdua, que puja sense pressa però sense pausa, fent ziga-zagues mentre ens ofereix unes esplèndides vistes del nostre objectiu.
Una tercera part que pot ser esgotadora (sobretot en funció del clima), amb una constant pujada sense treva de més de 1 Km. fins a Skala. Xino-xano, arribem a Skala, punt estratègic i bifurcació per accedir per l’esquerra al Skolio (segon pic més alt) i per la dreta al Mytikas. Aquí pots reunir-te amb els altres escaladors i gaudir de la seva companyia i descansar un temps abans d'intentar el Mytikas. Aquí és on el camí es fa una mica més difícil. D’ara en endavant hem de seguir les marques vermelles de les roques al llarg de la ruta anomenada Kakoskala (passos dolents), així anomenada a causa dels passos naturals que condueixen al Mytikas. Aquest tram que va des de Skala fins al Mytikas, sovinteja algun que altre pas aeri amb alguna que altre grimpada. Potser si no s’està acostumat, ens pot resultar incòmode o insegur. Un cop hagueu superat el Kakoskala, hi ha dues seccions difícils més verticals on cal desplaçar-se amb comte. Xino-xano anem grimpant a estones fins arribar al capdamunt del preuat cim del Mytikas amb 2918 metres, sostre del Mont Olimp i de Grècia.
El cim disposa de les vistes més magnífiques de l'Olimp, Grècia i els territoris circumdants. En un dia clar, podeu veure fins a Albània i Bulgària al nord, i Chalkidiki a l'est. Signem al llibre de visitants per testimoniar la nostre ascensió. Reposem i gaudim de les merescudes vistes des d’aquest cim tant mític. Reprenem la tornada que pasa per desfer tot el camí de pujada. Amb calma, sense presa i seguint les marques vermelles, ens apropem novament fins a Skala. Fem una aturada tècnica i seguim davallant pas a pas fins al refugi Refugi A Spilios Agapitos. Fem un altre aturada tècnica per prendre un refresc abans de continuar muntanya avall.
Iniciem la davallada final, xau-xau anem caminat pel mig de frondosos i preciosos boscos fins arribar a Prionia.

Breu:
Un excel•lent cim que forma part de la mitologia grega, sostre de Grècia, amb una part final que requereix d’alguna grimpada per fer-lo més atractiu. Ubicat en l’extraordinari Parc Nacional Olympus d’una gran bellesa. Hem gaudit de valent amb aquesta ascensió que teníem programada anys enrere.
Naltros hem combinat aquesta primera part del viatge (part de muntanya) amb una visita a Meteora per realitzar un curt trekking per la zona.
Una segona part del viatge (part turística) per relaxar-nos i visitar aquest esplèndid país que disposa d’un munt d’ingredients, historia, platges i bona gastronomia entre d’altres.

Els caminants: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF

Toubkal  4167








Toubkal, el sostre de l’Atlas, del Marroc i de l’Àfrica del Nord 

El Toubkal o Djebel Toubkal és el pic més alt del Marroc i de tot Àfrica del Nord. Està situat a l'Atlas, dins el Parc Nacional del Toubkal i arriba als 4.167 metres. 
És un dels pocs pics del país en el qual es pot trobar neu, que cobreix el seu cim la major part de l'any.
Cada any, centenars d'expedicions intentar pujar aquesta muntanya, que està situada a una mica més de 60 km de Marràqueix, i que és una de les principals atraccions turístiques de la zona. 

Desnivell: + 2.500 metres aprox.

Distància: 34 Km. aprox.

Punt de partida: Imlil. 
Marrakech és el punt més proper, situat a uns 60 quilometres aproximadament.

Ruta: 
Imlil - Refuge Netlner Toubkal - coll de Tizi n’Toubkal - Toubkal - coll de Tizi n’Toubkal - Refuge Netlner Toubkal - Imlil

Recorregut: 
1er dia = El Guinardó - Barcelona – Marrakech – Imlil 
Tot just arribats al aeroport es nota que tot el teu voltant no te res a veure amb el teu món habitual.
Igualment, ràpidament ens donem compte que el regateig forma part de la manera de viure dels magrebins, un primer tast del regateig passa per prendre un taxi que ens porti a la ciutat de Marrakech.
Avui no farem turisme per gaudir d’aquesta exòtica ciutat plena d’encants, doncs ho deixem per la tornada com a recompensa (si fem cim). 
Ens dirigim al Hotel Ali, és com una mena de centre de trobada on es pot contactar amb guies i tot tipus de gent de muntanya per recollir informació al respecte. 
Un cop al Hotel, contactem amb Isamel que ens orienta molt correctament i ens dóna tota la informació possible per la nostre mini-expedició. 
Igualment ens dóna una informació molt valuosa sobre els preus que ens poden oferir, davant del regateig, pels serveis que anirem necessitant. 
Ara ens hem de desplaçar fins a Imlil, punt de sortida situat a uns 60 quilometres aproximadament.
Després de l’obligat i habitual regateig, prenem un taxi [un Mercedes d’abans de la guerra totalment destrossat] per anar a fins a Imlil. 
El trajecte en taxi ja és tota una experiència, doncs el conductor porta unes ulleres de cul d’ampolla i condueix a tota fava, enmig d’una tempesta increïble amb la carretera completament abnegada d’aigua.
Consternats després del ral•li, arribem a Ilmil i ja veiem els muls que baixen enfarinats, cosa que ens confirma la incipient neu a cotes altes. 
Imlil és una petita població berber orientada al turisme de muntanya com a principal font d’ingressos, on podem trobar diverses botigues de queviures. 
Anem a una casa recomanada pel Isamel on ens espera el seu col•lega, amb el que negociem horaris i preus del muler que ens pujarà les motxilles i els estris fins al refugi. 
Acomodats a la casa sopem un típic menú marroquí composat d’una deliciosa “tagine”, seguida del seu esplèndid i habitual té amb menta.

2ón dia = Imlil – Refuge Netlner Toubkal
Desnivell = (+) 1.500 aprox. 
A les 08:00 hores ja tenim Hassan [el muler] esperant-nos a la porta. 
Salutacions cordials i poca cosa més doncs no ens entén gaire, però amb l’internacional llenguatge de les mans ja ens fem entendre. 
Un cop carregat el mul comencem la llarga aproximació fins al refugi en direcció Sud seguint la vall del riu Isougouane. 
Un camí amb una pujada constant però molt gradual que passa inicialment per autèntics pobles de muntanya. 
Deixem enrere les últimes casses i anem guanyant alçada fins al poblet d’Aremd, ubicat al voltant d’un petit turó. 
Sortim de l’esmentat poble i creuem una mena de torrenteres de grava amuntegades, producte de l’erosió dels cims de la vall. 
Anem gaudint de l’esplèndid paisatge d’alta muntanya que es va desplegant per davant nostre. 
Passem pel costat de “la roca de la fertilitat”, una gran roca blanca on s’ha muntat un petit mercat amb diverses paradetes que t’ofereixen begudes, pedres i tot tipus d’objectes per una vida millor. 
Xino-xano anem fent camí en constant i mantinguda pujada.
Les vistes continuen eixamplant-se mentre les valls arrebossen aigua per tots costats. 
La neu comença a ser constant però el camí esta molt net degut al diari transit muler i ramader de la zona. Més endevant, la neu ja es fa definitivament present mentre ens apropem al refugi. 
Un total de tres hores hem necessitat per arribar a l’ampli refuge Netlner Toubkal situat a 3.207 metres d’alçada i gestionat pel club alpí francès. 
Brahim Aït Elkadi [le gardien du refuge] cordialment ens dóna la benvinguda. 
Actualment hi ha un altre refugi de nova construcció, molt proper, anomenat refuge Mouflons. 
Desprès del sopar compost d’espaguetis a la salsa picant marroquí, discutim l’atac al cim mentre prenem un té amb menta com és menester.

3er dia = Refuge Netlner Toubkal - Toubkal - Refuge Netlner Toubkal - Imlil - Marrakech
Desnivell = (+) 1.000 (-) 2.500 
El titular perfectament podria ser “Per Sant Jordi al Toubkal”. 
A les 07:45 prenem la sortida ja amb els grampons ben calçats i lo piolet en mà, doncs tota l’ascensió serà amb neu. 
El dia resta obert a més no poder, ni un núvol a la vista, bones sensacions. 
La neu encara està dura i ens permet avançar ràpidament [ràpidament es un dir] en direcció Est per la primera i pronunciada pala amb una inclinació aproximada de 35º. 
Puja que te puja fent ziga-zagues per trobar un segón tram més suau per agafar ràpidament forces. 
Amb la Punta Imlil de 3.560 metres a la nostra esquerra, sense descans anem a cercar el tercer tram que ens durà per una altre pronunciada pala fins al coll de Tizi n’Toubkal situat a 3.971 metres. 
Situats al coll l’Alex [sobrat de forces que va sempre] ens diu que anem tirant que ell vol fer primer el Toubkal Oest amb una alçada de 4.030 metres i després ja ens arreplegarem dalt del Toubkal. 
L’últim tram d’accés al cim és encara més dret i mantingut, cosa que fa anar amb compte. 
Al mateix temps és on també l’oxigen comença a mancar i notes que les cames no tiren, alguna cosa passa. 
Creus que estàs en baixa forma, penses que avui no tens el dia. 
Molts dubtes ronden pel teu cap, però realment és el producte de la famosa i coneguda manca d’oxigen.
Un bon esforç físic i psicològic és requereix per arribar-hi. 
Un cop veus la punteta de l’estrambòtic [no se perquè caram han ficat allò i allí] triangle de ferro, una força espontània t’esperona definitivament fins el cim. 
A les 10:45 arribem al nostre anhelat objectiu, segons els plans establerts. 
Tres hores sàviament invertides per una gran recompensa. Ja hi som, ja el tenim al sac i ben lligat, hem fet el cim del Toubkal. 
Els pulmons ben inflats per donar cabuda a la invasió de sensacions. Difícil d’explicar, s’ha de viure això de la muntanya per entendreu. 
Un munt de fotos i aprofitar per veure el paisatge doncs aquí no es puja cada dia. 
Les vistes son impressionants i l’esplèndid dia sense restes de qualsevol núvol que ens pugui esvair la festa, ens deixa veure el Toubkal Oest de 4.030 metres, el Imouzzer de 4.010 metres i un munt més d’airosos cims amb cotes superiores als 3.000 metres. 
Bé ara es hora d’anar pensant amb la llarga baixada que encara ens queda per arribar fins a Imlil i tot seguit fins a Marrakech. Satisfets, enfilem avall pel mateix camí. 
La baixada és presenta més fàcil, però la neu comença ha estar pasteta, estovada per un sol radiant.
Anem jugant amb la neu que es va transformant més pasteta mentre anem perden cota. 
Xino-xano, mentre anem comentant la jugada i petant la xerrada arribem al refugi. 
Acabem de comentar l’ascensió amb el Brahim [le gardien] mentre celebrem el cim amb un fantàstic té amb menta. 
El muler, puntualment, ja estava esperant la nostra arribada per carregar els estris segons acordat. 
Ens acomiadem d’en Brahim i iniciem la llarga baixada que ens durà sense pèrdua fins a Imlil de nou.
És molt recomanable fer l’ascensió al Toubkal amb neu, doncs sense aquesta capa de neu que li dóna un aire feréstec, realment seria un pedregam molt menys atractiu. 
Després d’una llarga estona i propers al poble d’Aremd el muler fa una aturada tècnica i d’obligat compliment per fer les seves pertinents oracions, mentre naltros respectuosament restem a l’espera.
Continuem fins a Imlil sense més complicacions amb un total de tres hores aproximadament. 
Passem comptes amb el muler, ens acomiadem i ràpidament ens calcem les sabates de trekking [un plaer indescriptible] que només coneixem la gent de muntanya. 
Ara prenem un taxi que ja està esperant-nos, doncs així ho havíem acordat, per anar fins a Marrakech a gaudir dels plaers de la “ciutat vermella”. 
Tenim feta la reserva a l’Hotel Riad-Omar on ens allotjarem dues nits. 
Dues nits, doncs una nit la teníem a recambra per si feia mal temps, tenir una segona opció de fer cim. 
El dia fantàstic i radiant ens ha brindat l’opció de fer el turista tranquil•lament per aquesta ciutat tant interessant.

4rt dia = Marrakech [turisme total] 
Marrakech vol dir traduït del berber “Tierra de Dios”. 
Una ciutat que no et deixarà indiferent per la seva manera de viure, la seva gastronomia, la seva gent, un transit caòtic, una barreja de olors i colors entre un munt de noves sensacions. 
Res a veure amb la nostre societat del benestar. 
Primer fem una visita rapida a diferents monuments i jardins, seguidament ens apropem a la plaça “Djemà-el-Fna” que és el centre neuràlgic per excel•lència, una plaça frenètica que es transforma diàriament del dia per la nit. 
Plaça on trobarem gent bevent té amb menta, musics, aiguaders, busca vides, escriptors, encantadores de serps, venedors de begudes, endevins, i de tot una mica més. 
La plaça dona accés al Zoco per on ens podem perdre (literalment) pels seus laberíntics carrerons plens de vida i comerç. 
Dominar l’art del regateig és fonamental per moure’s còmodament amb el intercanvi, doncs el regateig forma part de la seva cultura i no realitzar-lo pot ser una mena d’ofensa segons com. 
Fem unes compres per la família i gaudim de la gastronomia local. 
Bé no vull donar-vos mes la pallissa. Marrakech és una espectacular ciutat que tot ser humà ha de visitar, al menys un cop en la seva vida. 

5é dia = Retorn a la civilització 
Regateig obligat, com de costum, amb el taxista per anar fins a l’aeroport. 
Aeroport de petites dimensions amb excessius controls policíacs que donen pas a tres úniques portes d’embarcament col•lapsades. 
Si normalment aconsellen estar dues hores abans de l’embarcament aquí val més arribar tres hores abans com a mínim, doncs el caos és total. La sortida de l’avió duu una demora de 20 minuts. 
Durant la típica demostració de seguretat per les hostesses de vol, la hostessa que feia la demostració va ser incapaç d’acabar-la degut a un atac de riure incontrolat, coses del directe. 
La noia desprès de diversos intents va poder acabar la seva demostració tota sufocada i els viatgers vam arrancar amb un aplaudiment que ja va ser la pera llimonera. 
Durant el tranquil vol, les nostres ments ja van rumiant nous i pròxims objectius. 
És que no tenim remei, no hi podem fer-hi més.

Curiositats: 
(1) La serralada de l'Atles (en berber: idurar n Watlas) és una serralada del nord d'Àfrica que fa 2.500 km de llargada. El pic més alt és el Toubkal, de 4.167 m d'altitud, el qual es troba al Sud-oest del Marroc. És l'únic exemple africà d'una formació muntanyenca alpina. La serralada de l'Atles separa els litorals del Mediterrani i l'oceà Atlàntic del desert del Sàhara. La població de l'Atles és principalment d'ètnia berber. El terme per a designar muntanya i muntanyes en alguns idiomes berbers és adrar i adras, que es creu que està relacionat amb el topònim. S'estén des del sud-oest al nord-est, i s'inclina progressivament sobre els tres països del Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia. El seu nom evoca el mite grec del gegant Atles, condemnat per Zeus a sostenir sobre les espatlles la volta celeste. El seu punt culminant és el Djebel Toubkal (4.167 m).
(2) Imlil és un petit poble a les altes muntanyes de l'Atles de Marroc . És 1.740 metres (5.710 peus) sobre el nivell del mar. Un retrat de Imlil i els problemes i perspectives de la població de les muntanyes del Marroc va aparèixer el 1984 en el llibre de James A. Miller anomenada Imlil i publicat per Westview Press. La pel•lícula " Set anys al Tibet " va ser filmada en part al poble. És a prop de la muntanya de Jebel Toubkal , el pic més alt del nord d'Àfrica. Imlil és una bona base per intentar el cim del Toubkal. Imlil és el centre del turisme de muntanya al Marroc per la seva posició única. A partir d'aquí, el 90% dels visitants es dirigeixen fins Toubkal, la muntanya més alta del Marroc. Imlil és el final de la carretera asfaltada, i és un lloc natural per contractar guies de muntanya i mules per al viatge en endavant. Abans de l'arribada del turisme de muntanya, l'àrea de Imlil era ben coneguda per les seves nous, pomes i la producció de cireres. Mentre que aquests segueixen sent importants per a l'economia local, aquests han estat eclipsats pel turisme. Tant els turistes de muntanya i marroquins vénen a Imlil busquen un fresc alleujament de la calor de l' Haouz
(3) Marràqueix és una ciutat del sud-oest del Marroc, al peu de l'Atles, a 466 m d'altura. L'any 2004 tenia una població oficial d'1.036.500 habitants, xifra que quedaria molt curta en estimacions no oficials. La Medina de Marràqueix està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1985. Té el soc o mercat més gran del Marroc i la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica, anomenada Djemà-el-Fna. El nom de la ciutat ha originat el nom del país, Marroc, del qual el nom àrab de Marràqueix és una derivació, essent el nom original Marrúkeix ("vés-te'n corrents") transformat pels francesos en Marrakech.
(4) Djemà-el-Fna o Djemaa-el-Fna és una plaça i mercat a la medina de Marràqueix. L'origen del seu nom no és clar: significa literalment "assemblea de la mort" en àrab, però com que la paraula djemaa també significa 'mesquita' en àrab, un altre possible significat podria ser "lloc de la mesquita desapareguda", amb referència a una mesquita almoràvit destruïda. És la plaça principal de Marràqueix, utilitzada igualment per locals i turistes. Durant el dia, està ocupada predominantment per parades de suc de taronja, que a la tardor i l'hivern també ofereixen sucs de mandarina i aranja, amb macacos encadenats i ensinistrats per a sortir a les fotos dels turistes, venedors d'aigua amb vius vestits vermells que porten bosses d'aigua de pell tradicionals i tasses de llautó, i encantadors de serps. Mentre el dia progressa, les ofertes de diversions canvien. A la tarda i vespre, els protagonistes que omplen la plaça han canviat. Apareixen els dansaires Chleuh (estaria en contra dels costums que les noies proporcionessin tal diversió), contistes en berber o àrab, per a una audiència local, mags, curanderos amb medicaments tradicionals, i combats de boxa. A mesura que es va fent fosc, queda farcit amb dotzenes de parades de menjar que converteixen la plaça en un immens restaurant que es torna a desmuntar entrada la nit per deixar-ho tot a punt per l'endemà. En un costat, la plaça connecta amb els socs de Marràqueix, els mercats tradicionals del nord de l'Àfrica. Els altres costats estan plens de terrasses de cafeteries per escapar-se del soroll i confusió de la plaça. Els carrers estrets porten pels carrerons de la medina, la ciutat vella. A ponent, s'obre una avinguda que mena a la mesquita Kutubia.

Breu: 
L’ascensió al Toubkal té unes connotacions difícils de trobar per altres indrets. 
L’Atlas té un recorregut de 2400 quilometres d’on emergeix el Parc Nacional del Toubkal amb diferents cims de 4000 metres enmig d’un país primordialment desèrtic i amb una cultura oriental ben lluny del nostre occidentalitzat mercat comú. 
Una petita expedició plena de contrastos que no et deixarà de sorprendre en tots els aspectes. 
El Toubkal és aconsellable fer-lo amb època hivernal quan les valls estan plenes de neu i vida, ja que al estiu és una pedrera gegantina. 
Jebel en àrab vol dir "muntanya" i així mateix Toubkal vol dir "la terra que s'aixeca per damunt de les demés".
Fins aquí aquesta mini-expedició a un cim important.

Els aventurers: Alex - Josep - Luismi – Miguel

 
Print Friendly and PDF

Pico del Teide  3719





El sostre del regne d’Espanya 

El Teide (o Pico del Teide) és un volcà i muntanya de Tenerife, Illes Canàries (28.27 N, 16.6 O). Amb una altitud de 3.719 m sobre el nivell del mar i amb aproximadament uns 7.000 m sobre el llit marí adjacent, és la muntanya més alta d'Espanya, la muntanya més alta de totes les illes atlàntiques i el tercer volcà més gran de la Terra. El Teide és un estrato-volcà del tipus estrombolià. El volcà i els seus voltants formen el Parc Nacional del Teide, que ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. S'hi accedeix per una carretera pública que travessa la caldera de Nord-est a Sud-oest. Un telefèric surt des d'aquesta carretera a uns 2.356 metres i arriba gairebé al cim (3.555 metres). L'accés al cim és restringit, i cal un permís per ascendir els darrers 200 metres. 

Desnivell: +200 metres aprox.

Distància: 2 Km. aprox.

Punt de partida: Telefèric del Teide.
Des de diferents punt de l’illa hem d’anar al quilòmetre 43 de la carretera TF-21 on estacionem el vehicle.

Ruta: 
Telefèric del Teide - Cràter - Pico del Teide - Cràter - Telefèric del Teide

Recorregut: 
Un cim sense cap mèrit alpinístic, en aquest cas. Hem aprofitat l’estada turística a Tenerife per apropar-nos al sostre d'Espanya, simplement per incloure el cim al nostre “currículum muntanyae”, a banda de gaudir de la muntanya i les vistes. 
La ruta surt de la part de l'estació Superior del Telefèric. Cerquem la ruta 10 anomenada Telesforo Bravo, que puja pel camí del Mirador de la Fortalesa i que s’enfila per la costeruda vessant del Pic del Teide. 
Per realitzar aquesta ascensió és necessari sol•licitar un permís a la Direcció del Parc Nacional, Secretaria de Medio Ambiente [oficina ubicada a Santa Cruz]. 
Els controls d’accés son molt estrictes, fent el permís imprescindible per a estalviar sorpreses innecessàries. 
L'alçada i la forta olor a sofre que desprenen les nombroses fumaroles allí existents dificultaran l'avanç, pel que s’ha de pujar lentament, aprofitant les breus parades per sentir al nostre peus la remor de l'illa i percebre l'aire fred de les altures. 
En atapeïdes revoltes el sender s'eleva pel vessant Sud-est, apropant-nos cada vegada mes a l'anhelat tall des del qual per fi podrem contemplar el misteriós interior del cràter. 
Un cop al capdamunt del Pico del Teide (3.719 metres), les profunditats groc-verdoses del cràter del Teide, ens faran imaginar violentes erupcions passades, mentre que a la llunyania podem distingir totes les illes de l'arxipèlag canari. La Palma, Hierro i La Gomera a ponent, i Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote a llevant. 
Si tinguéssim l'ocasió de poder pujar a aquest lloc a l'alba, podríem contemplar com, amb els primers raigs del sol, la gegantina ombra del apuntat Pico del Teide es projecta sobre el mar. 
Unes fotos per l’historia i enfilem avall pel mateix camí fins a l'estació Superior del Telefèric donant per acabada aquesta passejada.

Breu:
Una muntanya amuntegada de turistes de totes les nacionalitats del Món. 
Un paisatge volcànic i al mateix temps inhòspit que li donen un aspecte lunar. 
L’emissió de gasos dins del crater , segons com, pot arribar a marejar una mica fent aquesta l’única dificultat que podem trobar en aquesta breu ruta. 
Les vistes de tota l’illa amb “panza del burro” inclosa i de tot l’arxipèlag canari, paga la pena d’arribar-nos al capdamunt del sostre del regne d’Espanya.

Els turistes: Josep i Mercè

Print Friendly and PDF